Com crear ocupació i/o retenir talent a Benicarló

Si fa uns dies parlava del cost dels llibres de text en l’escolarització primària dels nostres fills, avui he de destacar que aquest no és el veritable cost de la formació que els donem. On si tenim un elevadissim cost és en la formació universitària perquè Benicarló està a 75 quilòmetres de Castelló, a 100 quilòmetres  de Tarragona i ja no parlem de València o Barcelona. Això fa que els pares que volen i poden fer front a les despeses que suposa donar estudis universitaris als fills han de fer front a importants despeses de transport, de manutenció, de residència, a més de les matricules, llibres i material necessari.

El nostre poble es descapitalitza invertint en la formació dels seus fills, perquè els diners que es gasten en estudis universitaris gairebé mai retornen per reinvertir-se en el poble. La manera de revertir la inversió feta es aprofitar els seus coneixements en empreses de la nostra població creant valor a Benicarló. Si un estudiant d’enginyeria de Telecomunicacions acaba els seus estudis universitaris i busca una feina podria algú dir-me en quina empresa de Benicarló la pot trobar?.

Clar algú me dirà que avui ni ha Benicarló ni fora tenen feina, i pot ser si saben idiomes podrà emigrar a Alemanya a buscar alguna feina.

Què podem fer des de les institucions Benicarlandes per tal de reaprofitar els recursos invertits pels nostres conciutadans en estudis universitaris, generar ocupació i aprofitar la formació i el talent dels nostres  estudiants?

Vull plantejar una idea en brut que s’ha d’anar polint en base a reflexió sobre la mateixa però que no hem de desaprofitar perquè ara és un moment clau per crear ocupació i riquesa en la nostra població doncs, si es certa la previsió del FMI de que espanya creixerà un 1% al primer trimestre de 2014, cal estar preparats per aprofitar el possible creixement futur. La idea que ja s’ha practicat en altres llocs es basa en la creació d’un viver d’empreses.

Es tracta de crear un espai físic on es puguen ubicar empreses noves amb accés a xarxes de comunicació i tenir un mínim de despatxos per iniciar una nova activitat. S’ha de determinar el tipus d’empresa que es vol fomentar però jo m’inclinaria per empreses tecnològiques i de disseny per l’important valor afegit que aporten. Es a dir utilitzar un edifici públic no per a sala d’exposicions sinó per a que tot aquell que tingui una formació adequada, una idea de negoci i moltes ganes de començar puga iniciar una activitat econòmica.

El que es pretén es que anem als nostres recient llicènciats en telecomunicacions, o enginyeria o qualsevol altre estudi universitari, que no tenen feina per la actual cojuntura econòmica i els facilitem gratuïtament o amb un cost molt baix, un local per a iniciar el seu negoci. Amb un condicionant de temps màxim per a estar-s’hi. Passat aquest temps (que pot ser entorn als 5 anys) es considerarà l’empresa en marxa i hauran de marxar a un altre local per deixar lliure el espai per a noves idees i emprenedors. D’aquesta manera es genera un cluster o viver d’empreses d’on surtiran noves empreses que aniran poblant els nostres polígons i es desenvoluparan noves idees amb els coneixements adquirits en la universitat, revertint en la població tots aquells diners que els seus pares van enviar per a pagar les despeses dels estudis.

Clar que això no pot funcionar si no facilitem els tràmits administratius de la creació d’una empresa, si no tenim un potent equip per a accedir a xarxes tecnològiques de qualitat, si no donem una mica d’ajut financer, però segur que si tenim el lloc físic creat i iniciem la creació d’empreses la resta s’anirà definint poc a poc. Cal començar a donar forma a la idea.

Evidentment no podrem facilitar els locals suficients per instal·lar una nova empresa de producció de material electrònic, però si podem facilitar els despatxos per crear una empresa de disseny de plaques elèctriques, o de disseny industrial, o simplement de venda per internet, on les produccions es contractaran a fabricants externs que finalment es poden acabar instal·lant a Benicarló, però nosaltres gaudirem del valor afegit que dona el coneixement i el talent que tenen els nostres estudiants.

Només es una idea en brut, però si no fem res segur que continuarem perdent talent i ocupació.

El parany del Low Cost

Avui intentaré desenvolupar la idea que fa temps me ronda pel cap i que hauria de fer-nos reflexionar respecte a la nostra responsabilitat sobre l’actual crisi. Es tracta del que jo anomeno El parany del Low Cost.

A ningú se li escapa que en els darrers anys hem tingut una tendència a buscar les ofertes en preus pels productes consumits. Ha estat general en gairebé tots els productes buscar el millor preu o la ganga. Quan algú es comprava un cotxe explicava on l’havia adquirit i quines ofertes havia rebut per aconseguir el millor preu, la lliure competència ens afavoria. Però més enllà de compres reflexives els preus de la roba, i fins i tot d’alimentació han sofert campanyes competitives en preus. Pareix que una de les qüestions que ha fet que el petit comerç no poguera subsistir a la competència de les grans cadenes de supermercats ha estat la capacitat dels darrers de comprar a millor preu. Fins i tot hem arribat a la marca blanca com a símbol de baix preu. “Si compres marca blanca compres qualitat a baix preu perquè ens estalviem el cost de la publicitat” ens deien les cadenes de marca blanca. IKEA va fer gala de millor preu a càrrec del transport i del muntatge dels mobles, però en canvi també ha venut productes de la llar, que no necessiten muntar-se, a preus més que competitius això sí fabricats a països de l’est o asiàtics. Llavors arriben les botigues de xinesos o tot a cent que ens ofereixen els tradicionals productes que comprem en ferreteries, en llibreries, o fins i tot floristeries a mes baix preu que en el comerç tradicional. A ningú no se li escapa però que els reis del Low Cost han estat les companyies aèries: Click air, Vueling o Ryanair en són un clar exemple de cada dia mes baixos preus a costa de menor servei al principi, i ara ja hem detectat que de menor qualitat i fins i tot afectant a la seguretat.

I aquí mateix rau el Parany del Low Cost, els compradors obsessionats en comprar a millor preu anem buscant aquelles ofertes de productes mes barates del mercat, en principi mantenint la qualitat, però després fins i tot acceptant una potencial qualitat inferior, que en la majoría de casos ens arrosseguen a la compra de productes produïts a països subdesenvolupats, amb explotació infantil, o on els drets humans no es respecten, però produeixen més barat, pot ser perquè tampoc s’apliquen les lleis de protecció de la natura dels països desenvolupats, en detriment de les empreses de producció nacional o europea. I després, quan cau la producció industrial del nostre país, quan les empreses es veuen obligades a fer acomiadaments, quan es redueix la renda disponible i entrem en una espiral negativa de destrucció de llocs de treball, reducció consum intern, reducció de producció industrial i per tant tornar a destruir llocs de treball, a qui demanem responsabilitats? Als nostres polítics?

El mateix ha passat aquests darrers dies amb els aterratges d’emergència de Ryanair, a qui demanem responsabilitat i que endureixin les mesures de control de les aerolínies a Papà Estat?

Hem caigut de ple en el Parany del Low Cost i ara qui trenca aquest cercle viciós? Qui és el valent que comença a comprar productes nacionals a major preu que els xinesos només per responsabilitat social?

Es per això que fa uns dies vos comentava el tema dels llibres de text dels xiquets, elaborats per psicòlegs, pedagogs i mestres de casa nostra, editats per editorials del país, impresos aquí, venuts per comerciants de la nostra ciutat i nosaltres anem a fer un banc de llibres per intercanviar els llibres i estalviar-nos comprar-ne de nous, però anirem a comprar les llibretes, bolis i tota la resta de material escolar que sí pot venir de Xina. Això si, amb l’estalvi dels llibres li comprarem als xiquets unes sabatilles de la marca americana nike fetes a Xina i si pot ser adquirides per internet a una web anglesa, mentre les editorials entren en concurs de creditors i es destrueixen llocs de treball i es redueix la qualitat del material escolar en el futur, i per tant l’educació dels nostres fills.

Però, això si, demanem als polítics que acaben amb la crisi actual que és la seua responsabilitat i nosaltres ja estem tips de patir.

Els llibres d'escola no són cars

Acabo de rebre el catàleg de música clàssica Diverdi que en una població com la nostra és una de les poques opcions que tenim de tenir informació en paper de les noves publicacions i enregistraments de música clàssica, contemporània i fins i tot jazz. És un enviament fet per correu tradicional d’una revista de informació musical gratuïta que també te la seua vessat a la xarxa (no deixeu de visitar www.diverdi.com) i si vos interessa algun disc podeu adquirir-lo sense por ja que és una web totalment de fiar. El que vull destacar en aquest darrer enviament és la notificació que fan a tots els clients de la possibilitat d’eliminar el butlletí físic mantenint la edició digital, ja que amb la crisi s’han reduït les comandes i la publicitat i això impossibilita la continuïtat de la edició.

I es que la cultura és una de les coses que més estan patint els efectes de la crisi. És evident que podem prescindir d’anar al cinema, al teatre o a l’òpera, que ens en podem estar de llegir una novel·la o escoltar música, fins i tot sembla que s’accepta que es redueixin el nombre de mestres i professors perquè són necessitats més bàsiques l’alimentació o la roba que no pas la cultura i, com que no hi ha suficients diners per a tot, hem de prioritzar.

Aquests dies mantinc una postura una mica crítica amb el tema dels costos de la tornada a l’escola, i qüestiono els escandalls que es fan a la premsa en quant a l’import que costa per cada xiquet, i ho dic amb coneixement de causa perquè jo mateix tinc tres fills escolaritzats. Però el que més em disgusta es l’afirmació de que els llibres d’escola són molt cars, doncs no. Els llibres d’escola no són cars.

He comprat tots els llibres nous per als meus tres fills i m’han costat un total de 652.80€, més el material escolar que, evidentment reaprofitant diccionaris i compassos de germans grans per als menuts, m’ha costat 36,86€, es a dir una mitjana de 229,89€ per xiquet.

Suposo que mols me direu que a més s’ha d’adquirir la roba per a l’escola però no vull sumar-la perquè es clar que als xiquets, quan no van a l’escola igualment els porto vestits i per tant és una despesa que no és exclusiva de l’escola sinó que diríem es una despesa estructrural que existeix pel sol fet de tenir fills, així que no hem de comptar-la com a cost d’escolarització.

També  molts pensareu que jo tinc sort perquè tant la meua esposa com jo mateix gaudim de bones feines i bons salaris i que es per això que no valorem el cost de l’escolarització dels fills.

Doncs abans d’entrar a tractar el tema del valor de l’escolarització per a comparar-lo amb el cost econòmic esmentat voldria fer dues puntualitzacions:

1. Les bones feines de les que gaudim s’han aconseguit gràcies a l’esforç personal i familiar per invertir en estudis universitaris, fet que ens ha donat un avantatge competitiu respecte a moltes altres persones que no van invertir recursos i esforços.
2. En altres etapes del cicle econòmic en sectors com el de la construcció he tingut l’oportunitat de comparar nòmines de  coneguts que sense estudis universitaris havien aconseguit millors remuneracions que no pas jo amb tot el meu esforç, però que ara estan sense feina i amb dificultats d’aconseguir-ne un altra amb la formació que posseeixen

Així doncs, fetes aquestes puntualitzacions, quin valor hem de donar als llibres?

Si tenim en compte que els llibres que comprem per 229,89€ serviran per a tot el curs lectiu i que per tant només caldrà comprar-los una vegada a l’any, podem dir que ens costaran en realitat uns 0.64€ diaris, una mica més que el famós cafè que Zapatero es prenia al congrés dels diputats. Hem de valorar, però, que als xiquets se’ls donarà una formació en base a aquest material escolar que fomentarà les seues competències i que els servirà de base per als posteriors estudis que realitzen. Es a dir que la formació rebuda els servirà per a tota la vida, quin valor té això?

Es cert que en aquest moment el 15% de les famílies de l’estat espanyol tenen tots els seus membres a l’atur, i vos puc assegurar que per la meua feina en conec alguns casos i estic en disposició d’afirmar que és un veritable drama personal i familiar. Desemborsar aquest import per portar els xiquets a l’escola pot representar un sacrifici massa gran per a famílies en aquestes circumstàncies, es per això que aplaudeixo els “bancs de llibres” que s’han organitzat en moltes escoles amb la finalitat de abaratir la tornada a l’escola dels xiquets amb aquesta mena de circumstàncies familiars.

Però hem de ser una mica sensats i no pensar que són els polítics els que ens han de treure d’aquesta crisi i que nosaltres no podem fer res al respecte. No es cert. En les nostres mans està part de la solució, però també es troba una part important del problema.

Utilitzaré l’exemple del “banc de llibres” per evidenciar una de les que per a mi són part de les causes que han produït la crisi actual i que defineixo com la manca d’honestedat.

Els bancs de llibres que han nascut amb una finalitat bona: ajudar a les famílies amb problemes a adquirir els llibres per als estudis escolars dels fills, poden convertir-se en un multiplicador de la crisi actual al reduir el consum intern. Per explicar-ho d’una manera planera els diré que hi ha pares, amb feina estable i recursos que igualment han anat al banc de llibres a recollir llibres per als seus fills i així estalviar-se la despesa inicial de 229,8€ per xiquet. Aquesta falta d’honestedat provoca inicialment una reducció del comerç d’aquests productes, afectant a llibreters, representants, editors, impressors, pedagogs, psicòlegs i formadors que han dedicat els seus esforços en preparar un material didàctic, actualitzat i millorat per a que els nostres fils assoleixin cada dia amb menys dificultats quotes més elevades de coneixement. I voldria que tothom estiga convençut que la producció d’un llibre didàctic per a l’escola és plenament, des de l’autor al llibreter passant per l’impressor de producció nacional, donant feina a tantes persones que al seu moment compraran aliments o reformaran la casa canviant finestres o aniran al teatre i, sense adonar-nos-en estarem reactivant l’economia interna.

Però en canvi, aquelles persones amb manca d’honestedat aprofiten el banc de llibres per a reduir el cost de l’inici dels curs escolar i dedicaran els diners estalviats a comprar un xandall (molt bonic) d’una marca extrangera fabricat a xina i per un cost similar al dels llibres que no ha comprat, trencant el cicle de consum intern = vendes de les empreses = contractacions de treballadors = major consum  tant necessari per sortir d’aquesta crisi.

M’agradaria enllaçar ara el tema de la crisi amb el catàleg de Diverdi que he comentat al principi, utilitzant l’afirmació del Sr. Solana, professor d’ESADE, que vaig escoltar aquesta setmana a un programa de radio on assegurava que en els darrers anys han sortit de l’extrema pobresa 2,5 milions de persones al món. Només amb que aquests 2,5 milions de persones que subsistien en base a arròs o blat, ara vulguen consumir un dia a la setmana algun tipus de proteïnes, això significa segons el Sr. Solana que ens haurem de replantejar la distribució de les terres i la forma que tenim de produir aliments al món.

I es que el que no podem fer es consumir tant el món desenvolupat com el tercer món al ritme que ho fem al món desenvolupat. Hem d’inventar alguna cosa que permeti generar un consum sense esgotar les reserves naturals del planeta però que en canvi cree llocs de treball sense dependre de les reserves naturals i es puga redistribuir els aliments per tot el món fer un consum raonable dels mateixos i permeten l’accés a les proteines a tota la població mundial. I això és, ni més ni menys que el consum de cultura.

la cultura és l’únic producte que redueix l’explotació dels recursos naturals, internet pot ajudar perquè llegir llibres digitals evita el consum de paper i per tant la tala d’arbres, la creació artística que surt dels coneixements i la sensibilitat de les persones no consumeix el planeta i ens permet potenciar el cicle econòmic de Consum cultural= Treball = Riquesa =Consum cultural.

Aleshores la meua pregunta és, estem retallant el que cal retallar?

Un canvi de cicle a Europa?

Per primera vegada des de fa molts anys tinc la sensació que el poder està en mans dels ciutadans amb el seu vot, quan llegeixo el “canvi de rumb” que pot marcar a Europa si guanya Hollande les eleccions franceses. Però potser és un miratge i no una realitat.  

Del que sí que n’estic totalment convençut i ja fa bastant de temps que m’he dedicat a aportar noves informacions que ho corroboren es que només amb austeritat no podrem sortir de la crisi actual. I li toca el torn als Sr. Stiglitz, també premi Nobel d’economia, que en les jornades realitzades a Roma amb el clarificador títol de “Mes enllà de l’austeritat” va explicar el pla alternatiu a l’austeritat i, en les seues pròpies paraules, “al fetitxisme dels dèficits”.  El plà, i aquí rau la gràcia de la democràcia que facilita la elecció dels seus candidats, te el recolzament de François Hollande, i planteja reactivar la demanda a Europa a través de mesures panaeuropees de inversió pública, incloent la creació de Eurobons (en contra de la opinió de Merkel) per a finançar la inversió en infrastructura i la potenciació del Banc Europeu d’Inversions (BEI) coma catalitzador de les inversions privades. Una novetat, el Sr. Stiglitz aboga per polítiques fiscals que redistribueixin la renda com pujar els impostos als mes rics, amb l’argument que “si redueixes el poder adquisitiu dels mes rics i l’incrementes a la resta de la població, la mesura té un efecte multiplicador potent, ja que les classes populars gasten una major part de la seua renda” segons Stiglitz.

En els seu comentari en Josep Barberà ja ens va fer arribar un article del poder multiplicador de la despesa pública argument que està implícit en el fons del pla que ens presenta el Nobel d’economia i que va comptar amb l’aprovació de Mario Monti. Tot just un canvi de cicle a Europa?

La veritat es que no podem oblidar un informe conjunt publicat per  l’agencia de qualificació Fitch i per Oxford Economics aquesta setmana on destaca que la política d’Estats Units de fer estímuls monetaris i fiscals han suposat un creixement d’un 4% en el PIB en els darrers dos anys. Diu que ha incrementat el deute però ha millorat la confiança en l’economia, de tal manera que l’informe indica que sense aquestes mesures “el país continuaria en plena recessió”. El creixement es va situar en el 2,2% en el primer trimestre. Però el més important es que la inflació no s’ha disparat tal i com pronosticaven alguns, i l’atur no ha passat del 10%. Evidentment els republicans, defensors de l’austeritat, diuen que la recuperació és la pitjor de la història.

En qualsevol cas, malgrat l’aferrissada defensa de les mesures d’austeritat de Merkozy és possible que els francesos tinguen a les seues mans el canvi de rumb de la política Europea. Però com diu el meu amic Sebastián, “tu pots llegir, pensar i reflexionar per a arribar a conclusions positives sobre el que convé, però el teu vot val el mateix que aquell que ha dedicat les hores a parlar de futbol, dones i cervesa” i te raó, però d’alguna manera ens fa sentir millor el poder tenir un criteri propi.

I per a tenir criteri res millor que informar-se així que avui, amb aquest dens comentari li afegiré una informació addicional per als que vulgueu informar-vos més per a tenir criteri, acaba de publicar-se un llibre del Nobel d’economia Paul Krugman titulat ¡Acabad ya con esta crisis! Que la editorial Crítica va posar a la venda el passat dijous 3 de maig. En ell, el Sr. Krugman estudia l’actual depressió econòmica i intenta donar resposta a la pregunta de “i ara què fem?”.

Interessantíssim el capítol dedicat Europa on parla del problema de la moneda única. El seu argument ve a dir que si be la moneda única abarateix costos de transacció entre països ell ens parla de la limitació que provoca tenir una moneda única en el moment d’haver de reduir costos productius. Així explica que si hem de baixar salaris és més fàcil devaluar la moneda un 20% amb que baixes aquest cost un 20% de cop que aplicar mesures per anar reduint salaris on es provocarà la confrontació dels treballadors. Explica que Europa no estava preparada per una moneda única perquè no hi havia una política fiscal comuna i perquè no existeix realment la mobilitat laboral (determinat pel diferent idioma i cultura dels estats membres). Però en canvi la moneda única va fer fluir capitals, degut a que els inversors es sentien segurs, a països com Espanya, que abans de l’Euro es consideraven de risc, on van fomentar el creixement de la bombolla immobiliària.

Però segons Krugman el problema Europeu es el que ell denomina el Gran Engany que el defineix com la creença dels dirigents europeus en que la crisi europea es deu a la irresponsabilitat fiscal. Els països tenen dèficits pressupostaris excessius i s’endeuten en excés, pel que per a solucionar-ho cal establir normes que impedeixin que es torne a repetir la història. Però Krugman treu una estadística de la relació del deute i el PIB dels països GIPSI (Grecia, Italia, Portugal, Espanya i Irlanda) on es veu que hi havia superàvit pressupostari fins a l’arribada de la crisi.

Krugman apunta a que si ens equivoquem en descobrir les causes que provoquen la crisi, les mesures que prenem per a superar-la seran errònies, i això, diu, es el que li ha passat a Europa.

La solució no passa per sortir de l’Euro i tornar a la pesseta per devaluar-la i així provocar la caiguda dels costos, perquè això provocaria tal pànic bancari que faria que els dipositants correrien a moure els seus diners a altres euronacions més sòlides. La solució passa, en primer lloc, per que el Banc Central Europeu estiga disposat a comprar bons governamentals de països Euro per evitar atacs a la moneda. Però en segon lloc aplicar una política monetària molt expansiva per part del BCE i un estimul fiscal a Alemanya per a reduir els costos en els països amb dèficit comercials per a que comencen a exportar. Finalment, els països deficitaris hauran de implementar mesures d’austeritat fiscal durant un temps per a ordenar els seus sistemes fiscals.

Però Krugman diu que a Europa no s’ha actuat correctament perquè les mesures per incrementar la liquiditat per part del FMI i del BCE han estat insuficients i han obligat a els països deficitaris a mesures de retallades de despeses draconianes. A més els països  amb superàvit han aplicat mesures d’austeritat pel seu compte que enfonsen les esperances de creixement de les exportacions dels països amb dèficit. Tot això perquè no s’ha entès el problema i s’ha cregut en el Gran Engany que pressuposa que la crisi Europea es deguda a la irresponsabilitat fiscal dels governs, sense estudiar les series de dèficit i la seua evolució positiva abans de la crisi.

Sobre "la crisi i el multiplicador de la despesa pública". Un comentari de Raül Burriel, seguidor del nostre Bloc..

Moltes gràcies a Raül Burriel pel seu comentari, aquestes aportacions que podem compartir o no, ens enriqueixen a tots, per això vos invito a llegir l'article que ens recomana el Raül: "La Crisis y el multiplicador del gasto" clikeu a: http://economistasfrentealacrisis.wordpress.com/2012/04/07/presupuestos-crisis-y-el-multiplicador-del-gasto/  Després podeu tornar a entrar a la secció d'acudits per si voleu riure una mica.

Editorial del NewYork Times dedicada a Espanya

Doncs pareix que teniem una mica de raó al dubtar de les mesures aplicades per sortir de la crisis, ja vam citar a diferents experts que en donaven solucions diferents a la austeritat de Merkel, i ara es el New York Times qui en una editorial treu els colors a la senyora Merkel i considera que Espanya és la "darrera víctima de la equivocada cultura d'austeritat de la UE".

Com tothom pensem, en la editorial es diu que niungún país pot pretendre pagar el seu deute extern axfissiant el seu creixement i per això l'emprenen contra Angela Merkel i el sr. Mariano Rajoy. Diuen que aquesta austeritat no ha estat funcionant en lloc i que Espanya s'enfronta a un any terrible, augurant que les previsions més optimistes donen un creixement  previst per a Espanya del 2% al llarg de l'any , i insisteixen "quan mes es contregui el PIB d'Espanya, mes cauran els ingresos i seran necessaris majors retalls pressupostaris. es tracta d'un cicle destructiu sempre a la baixa".

Què cal fer? com podrem pagar el deute extern?

Aquesta Setmana Felipe Gonzalez en al presentació del "Informe 2011 sobre la democracia" va dir "No habrà rescate y si lo hay se acaba el euro y hay que rescatar toda Europa. Y punto."

Es un escenari que hauríem de tenir en compte? podem sortir de l'euro, devaluar la moneda i començar a exportar per començar a creixer? 

El que si començo a tenir molt clar es que només amb retallades i sacrificis no podem sortir de la crisi.

En la pagina d'acudits en penjaré un altre que me va enviar Sebastián, que ho disfruteu.

Avui encetem una nova secció

Si senyors, ja començo a estar-ne una mica fart de parlar de crisi i mesures per a sortir-ne i ara ha arribat el moment de una mica d'humor. Ja vaig iniciar una etapa fa un temps amb un llarg acudit i ara he habilitat a la dreta de la pantalla una secció on aniré recollint tots els acudits que me conte la gent o que m'envieu amb els vostres comentaris: Acudits sobre la crisi.
Serà un altra manera de lluitar contra les crisis personals per culpa de la crisi, o mes o menys.
Avui he penjat un nou acudit que Eugeni me va contar prenent un café aquesta setmana, així que moltes gràcies Eugeni.
Animeu-vos a entrar a la secció i a riure que sempre va be.

La dèbil recuperació dels Estats Units

He d’agrair els vostres comentaris tant interessant en l’anterior entrada perquè enriqueixen molt les meues aportacions i els ànims que alguns m’envieu son un clar incentiu a continuar recollint informacions que ens ajuden a entendre aquesta crisi.

Avui comentaré algunes dades que he pogut recollir respecte a la recuperació que estan tenint a USA. Amb un creixement en torn al 2,5% per a 2011 i similar per al 2012, es generen 200.000 llocs de treball nous al més la qual cosa ha estat suficient per a reduir la taxa d’atur en el darrer any des del 9,4% al 8,5%.

Estan tenint una fase que anomenen insourcing o el que nosaltres podríem denominar relocalització, que no és res més que la tornada d’inversions que abans havien anat a Àsia o Mèxic com es el cas d’una nova fabrica de Volkswagen a Tenessee o un altra de Toyota a Mississipi.

Els comentaris de Dean Baker, del Centre de Investigació sobre política Econòmica en Washington destaquen dues diferències entre USA i la zona Euro “Tenim un banc central que fa el que ha de fer i Obama mai ha acceptat la filosofia de l’austeritat”.

M’agrada destacar aquestes reflexions perquè en aquests moments personalment no estic gens convençut de que la política de l’austeritat siga el camí més correcte cap a la recuperació econòmica europea, però en qualsevol cas és el camí que han decidit els nostres polítics.

Per altra banda sembla que la dèbil recuperació econòmica a USA no es molt sòlida per l’actual model de salaris baixos que Obama defensa per a recuperar la competitivitat i incentivar el insourcing. Aquesta nova competitivitat es necessària per a incrementar les exportacions i fer baixar l’enorme dèficit per compte corrent, però sembla que sense increments salarials no podem consolidar el cercle “virtuós” de demanda e inversió. Es a dir, la demanda interna frenarà la recuperació fins que incrementen els salaris. Però els salaris no poden incrementar més que a altres països pel risc de la deslocalització, i si no incrementen els salaris es frena la demanda agregada. Mentre a Europa anem fent retallades.

Amb tot això quines creieu que poden ser mesures que ajuden a recuperar la productivitat i reduir l’ocupació a nivell de poble? Me referixo a quines mesures pot proposar un ajuntament per a provocar creixement? Se que en quant a retallades estan eliminant despeses varies i apujant impostos, sense tenir en compte que es podria reduir temporalment la despesa elèctrica si a les nits s’encenguera la meitat de l’enllumenat dels carrers (una farola si i una no) o si reduïm la freqüència de recollida de brossa fent-la cada dos dies en comptes de diària sempre intentant mantenir coses com la educació amb nivells mínims de qualitat, però què podem fer per fomentar l’ocupació i la competitivitat de les empreses situades a les nostres poblacions?

ÉS L'AUSTERITAT LA SOLUCIÓ?

El professor d’economia de Princeton i premi Nobel de 2008 Paul Krugman publicava a El País el proppassat dimarts 31 de gener un interessant article que titulava “El desastre de la austeridad” en referència a les actuals polítiques econòmiques aplicades a la Unió Europea com a recepta per a sortir de la crisi. El Sr. Krugman alega que “la austeritat front a una depressió és una molt mala idea” que ja els experts del Fons Monetari Internacional  van desacreditar la idea de que retallar la despesa crearia ocupació, però que per raons polítiques s’ha oblidat el que qualsevol estudiant universitari que haga llegit el llibre Economia de Paul Samuelson coneix, i que només amb austeritat no sortiriem de la crisi. El nou secretari d’estat Iñigo Mendez de Vigo, s’expressava en un debat sobre el futur de Europa celebrat en el Caixa Forum de Madrid en els següents termes: “Tiene que haber liquidez, crecimiento y estímulos. Sólo con políticas de austeridad esto no echarà a andar”. Unes opinions que pareixen ser compartides per l’actual directora gerent del Fons Monetari Internacional, la Sra. Christine Lagarde, que el proppassat gener va dir a Berlin que “les retallades no faran més que afegir pressions a la recessió”.

El sempre tant dogmàtic Manuel Castells en el seu Observatorio Global de La Vanguardia explica aquest dissabte que  “a una economia en recessió no li convé retallar la despesa si no gastar mes o es posarà molt malalta”. Relata com Krugman, Stigliz o Ontiveiros argumenten amb raonaments contrastats que el creixement de producció i ocupació pot fer sortir de la crisi i permetre pagar el deute públic i privat. Afirma sense contemplacions que “allò que és més destructiu és el que ens proposen els governs de l’Euro: renunciar al consum amb la promesa de tornar a consumir algun dia”.

Aleshores què estan fent els governs europeus? És l’austeritat el camí per sortir de la crisi? Quines mesures s’estan prenent per a que les empreses no redueixquen personal i facen incrementar l’atur? Si la gent no consumeix les empreses no venen productes i aleshores no necessiten treballadors ni maquinaria i no compren matèria prima i entrem en un bucle en el que cada vegada hi ha menys consum, menys producció i, per tant, menys ocupació i, aleshores, l’austeritat pot fer sortir de la crisi? Una reforma laboral pot ajudar a incrementar l’ocupació en una situació de descens del consum? Pot una política economica basada en l’exportació trencar la espiral de descens de consum?