Translate

diumenge, de setembre 23, 2012

El parany del Low Cost

Avui intentaré desenvolupar la idea que fa temps me ronda pel cap i que hauria de fer-nos reflexionar respecte a la nostra responsabilitat sobre l’actual crisi. Es tracta del que jo anomeno El parany del Low Cost.

A ningú se li escapa que en els darrers anys hem tingut una tendència a buscar les ofertes en preus pels productes consumits. Ha estat general en gairebé tots els productes buscar el millor preu o la ganga. Quan algú es comprava un cotxe explicava on l’havia adquirit i quines ofertes havia rebut per aconseguir el millor preu, la lliure competència ens afavoria. Però més enllà de compres reflexives els preus de la roba, i fins i tot d’alimentació han sofert campanyes competitives en preus. Pareix que una de les qüestions que ha fet que el petit comerç no poguera subsistir a la competència de les grans cadenes de supermercats ha estat la capacitat dels darrers de comprar a millor preu. Fins i tot hem arribat a la marca blanca com a símbol de baix preu. “Si compres marca blanca compres qualitat a baix preu perquè ens estalviem el cost de la publicitat” ens deien les cadenes de marca blanca. IKEA va fer gala de millor preu a càrrec del transport i del muntatge dels mobles, però en canvi també ha venut productes de la llar, que no necessiten muntar-se, a preus més que competitius això sí fabricats a països de l’est o asiàtics. Llavors arriben les botigues de xinesos o tot a cent que ens ofereixen els tradicionals productes que comprem en ferreteries, en llibreries, o fins i tot floristeries a mes baix preu que en el comerç tradicional. A ningú no se li escapa però que els reis del Low Cost han estat les companyies aèries: Click air, Vueling o Ryanair en són un clar exemple de cada dia mes baixos preus a costa de menor servei al principi, i ara ja hem detectat que de menor qualitat i fins i tot afectant a la seguretat.

I aquí mateix rau el Parany del Low Cost, els compradors obsessionats en comprar a millor preu anem buscant aquelles ofertes de productes mes barates del mercat, en principi mantenint la qualitat, però després fins i tot acceptant una potencial qualitat inferior, que en la majoría de casos ens arrosseguen a la compra de productes produïts a països subdesenvolupats, amb explotació infantil, o on els drets humans no es respecten, però produeixen més barat, pot ser perquè tampoc s’apliquen les lleis de protecció de la natura dels països desenvolupats, en detriment de les empreses de producció nacional o europea. I després, quan cau la producció industrial del nostre país, quan les empreses es veuen obligades a fer acomiadaments, quan es redueix la renda disponible i entrem en una espiral negativa de destrucció de llocs de treball, reducció consum intern, reducció de producció industrial i per tant tornar a destruir llocs de treball, a qui demanem responsabilitats? Als nostres polítics?

El mateix ha passat aquests darrers dies amb els aterratges d’emergència de Ryanair, a qui demanem responsabilitat i que endureixin les mesures de control de les aerolínies a Papà Estat?

Hem caigut de ple en el Parany del Low Cost i ara qui trenca aquest cercle viciós? Qui és el valent que comença a comprar productes nacionals a major preu que els xinesos només per responsabilitat social?
Es per això que fa uns dies vos comentava el tema dels llibres de text dels xiquets, elaborats per psicòlegs, pedagogs i mestres de casa nostra, editats per editorials del país, impresos aquí, venuts per comerciants de la nostra ciutat i nosaltres anem a fer un banc de llibres per intercanviar els llibres i estalviar-nos comprar-ne de nous, però anirem a comprar les llibretes, bolis i tota la resta de material escolar que sí pot venir de Xina. Això si, amb l’estalvi dels llibres li comprarem als xiquets unes sabatilles de la marca americana nike fetes a Xina i si pot ser adquirides per internet a una web anglesa, mentre les editorials entren en concurs de creditors i es destrueixen llocs de treball i es redueix la qualitat del material escolar en el futur, i per tant l’educació dels nostres fills.

Però, això si, demanem als polítics que acaben amb la crisi actual que és la seua responsabilitat i nosaltres ja estem tips de patir.

dissabte, de setembre 08, 2012

Els llibres d'escola no són cars

Acabo de rebre el catàleg de música clàssica Diverdi que en una població com la nostra és una de les poques opcions que tenim de tenir informació en paper de les noves publicacions i enregistraments de música clàssica, contemporània i fins i tot jazz. És un enviament fet per correu tradicional d’una revista de informació musical gratuïta que també te la seua vessat a la xarxa (no deixeu de visitar www.diverdi.com) i si vos interessa algun disc podeu adquirir-lo sense por ja que és una web totalment de fiar. El que vull destacar en aquest darrer enviament és la notificació que fan a tots els clients de la possibilitat d’eliminar el butlletí físic mantenint la edició digital, ja que amb la crisi s’han reduït les comandes i la publicitat i això impossibilita la continuïtat de la edició.

I es que la cultura és una de les coses que més estan patint els efectes de la crisi. És evident que podem prescindir d’anar al cinema, al teatre o a l’òpera, que ens en podem estar de llegir una novel·la o escoltar música, fins i tot sembla que s’accepta que es redueixin el nombre de mestres i professors perquè són necessitats més bàsiques l’alimentació o la roba que no pas la cultura i, com que no hi ha suficients diners per a tot, hem de prioritzar.

Aquests dies mantinc una postura una mica crítica amb el tema dels costos de la tornada a l’escola, i qüestiono els escandalls que es fan a la premsa en quant a l’import que costa per cada xiquet, i ho dic amb coneixement de causa perquè jo mateix tinc tres fills escolaritzats. Però el que més em disgusta es l’afirmació de que els llibres d’escola són molt cars, doncs no. Els llibres d’escola no són cars.

He comprat tots els llibres nous per als meus tres fills i m’han costat un total de 652.80€, més el material escolar que, evidentment reaprofitant diccionaris i compassos de germans grans per als menuts, m’ha costat 36,86€, es a dir una mitjana de 229,89€ per xiquet.

Suposo que mols me direu que a més s’ha d’adquirir la roba per a l’escola però no vull sumar-la perquè es clar que als xiquets, quan no van a l’escola igualment els porto vestits i per tant és una despesa que no és exclusiva de l’escola sinó que diríem es una despesa estructrural que existeix pel sol fet de tenir fills, així que no hem de comptar-la com a cost d’escolarització.

També  molts pensareu que jo tinc sort perquè tant la meua esposa com jo mateix gaudim de bones feines i bons salaris i que es per això que no valorem el cost de l’escolarització dels fills.

Doncs abans d’entrar a tractar el tema del valor de l’escolarització per a comparar-lo amb el cost econòmic esmentat voldria fer dues puntualitzacions:
  1. Les bones feines de les que gaudim s’han aconseguit gràcies a l’esforç personal i familiar per invertir en estudis universitaris, fet que ens ha donat un avantatge competitiu respecte a moltes altres persones que no van invertir recursos i esforços.
  2. En altres etapes del cicle econòmic en sectors com el de la construcció he tingut l’oportunitat de comparar nòmines de  coneguts que sense estudis universitaris havien aconseguit millors remuneracions que no pas jo amb tot el meu esforç, però que ara estan sense feina i amb dificultats d’aconseguir-ne un altra amb la formació que posseeixen

Així doncs, fetes aquestes puntualitzacions, quin valor hem de donar als llibres?

Si tenim en compte que els llibres que comprem per 229,89€ serviran per a tot el curs lectiu i que per tant només caldrà comprar-los una vegada a l’any, podem dir que ens costaran en realitat uns 0.64€ diaris, una mica més que el famós cafè que Zapatero es prenia al congrés dels diputats. Hem de valorar, però, que als xiquets se’ls donarà una formació en base a aquest material escolar que fomentarà les seues competències i que els servirà de base per als posteriors estudis que realitzen. Es a dir que la formació rebuda els servirà per a tota la vida, quin valor té això?

Es cert que en aquest moment el 15% de les famílies de l’estat espanyol tenen tots els seus membres a l’atur, i vos puc assegurar que per la meua feina en conec alguns casos i estic en disposició d’afirmar que és un veritable drama personal i familiar. Desemborsar aquest import per portar els xiquets a l’escola pot representar un sacrifici massa gran per a famílies en aquestes circumstàncies, es per això que aplaudeixo els “bancs de llibres” que s’han organitzat en moltes escoles amb la finalitat de abaratir la tornada a l’escola dels xiquets amb aquesta mena de circumstàncies familiars.

Però hem de ser una mica sensats i no pensar que són els polítics els que ens han de treure d’aquesta crisi i que nosaltres no podem fer res al respecte. No es cert. En les nostres mans està part de la solució, però també es troba una part important del problema.

Utilitzaré l’exemple del “banc de llibres” per evidenciar una de les que per a mi són part de les causes que han produït la crisi actual i que defineixo com la manca d’honestedat.

Els bancs de llibres que han nascut amb una finalitat bona: ajudar a les famílies amb problemes a adquirir els llibres per als estudis escolars dels fills, poden convertir-se en un multiplicador de la crisi actual al reduir el consum intern. Per explicar-ho d’una manera planera els diré que hi ha pares, amb feina estable i recursos que igualment han anat al banc de llibres a recollir llibres per als seus fills i així estalviar-se la despesa inicial de 229,8€ per xiquet. Aquesta falta d’honestedat provoca inicialment una reducció del comerç d’aquests productes, afectant a llibreters, representants, editors, impressors, pedagogs, psicòlegs i formadors que han dedicat els seus esforços en preparar un material didàctic, actualitzat i millorat per a que els nostres fils assoleixin cada dia amb menys dificultats quotes més elevades de coneixement. I voldria que tothom estiga convençut que la producció d’un llibre didàctic per a l’escola és plenament, des de l’autor al llibreter passant per l’impressor de producció nacional, donant feina a tantes persones que al seu moment compraran aliments o reformaran la casa canviant finestres o aniran al teatre i, sense adonar-nos-en estarem reactivant l’economia interna.

Però en canvi, aquelles persones amb manca d’honestedat aprofiten el banc de llibres per a reduir el cost de l’inici dels curs escolar i dedicaran els diners estalviats a comprar un xandall (molt bonic) d’una marca extrangera fabricat a xina i per un cost similar al dels llibres que no ha comprat, trencant el cicle de consum intern = vendes de les empreses = contractacions de treballadors = major consum  tant necessari per sortir d’aquesta crisi.

M’agradaria enllaçar ara el tema de la crisi amb el catàleg de Diverdi que he comentat al principi, utilitzant l’afirmació del Sr. Solana, professor d’ESADE, que vaig escoltar aquesta setmana a un programa de radio on assegurava que en els darrers anys han sortit de l’extrema pobresa 2,5 milions de persones al món. Només amb que aquests 2,5 milions de persones que subsistien en base a arròs o blat, ara vulguen consumir un dia a la setmana algun tipus de proteïnes, això significa segons el Sr. Solana que ens haurem de replantejar la distribució de les terres i la forma que tenim de produir aliments al món.

I es que el que no podem fer es consumir tant el món desenvolupat com el tercer món al ritme que ho fem al món desenvolupat. Hem d’inventar alguna cosa que permeti generar un consum sense esgotar les reserves naturals del planeta però que en canvi cree llocs de treball sense dependre de les reserves naturals i es puga redistribuir els aliments per tot el món fer un consum raonable dels mateixos i permeten l’accés a les proteines a tota la població mundial. I això és, ni més ni menys que el consum de cultura.

la cultura és l’únic producte que redueix l’explotació dels recursos naturals, internet pot ajudar perquè llegir llibres digitals evita el consum de paper i per tant la tala d’arbres, la creació artística que surt dels coneixements i la sensibilitat de les persones no consumeix el planeta i ens permet potenciar el cicle econòmic de Consum cultural= Treball = Riquesa =Consum cultural.

Aleshores la meua pregunta és, estem retallant el que cal retallar?