Translate

diumenge, de maig 06, 2012

Un canvi de cicle a Europa?


Per primera vegada des de fa molts anys tinc la sensació que el poder està en mans dels ciutadans amb el seu vot, quan llegeixo el “canvi de rumb” que pot marcar a Europa si guanya Hollande les eleccions franceses. Però potser és un miratge i no una realitat.  

Del que sí que n’estic totalment convençut i ja fa bastant de temps que m’he dedicat a aportar noves informacions que ho corroboren es que només amb austeritat no podrem sortir de la crisi actual. I li toca el torn als Sr. Stiglitz, també premi Nobel d’economia, que en les jornades realitzades a Roma amb el clarificador títol de “Mes enllà de l’austeritat” va explicar el pla alternatiu a l’austeritat i, en les seues pròpies paraules, “al fetitxisme dels dèficits”.  El plà, i aquí rau la gràcia de la democràcia que facilita la elecció dels seus candidats, te el recolzament de François Hollande, i planteja reactivar la demanda a Europa a través de mesures panaeuropees de inversió pública, incloent la creació de Eurobons (en contra de la opinió de Merkel) per a finançar la inversió en infrastructura i la potenciació del Banc Europeu d’Inversions (BEI) coma catalitzador de les inversions privades. Una novetat, el Sr. Stiglitz aboga per polítiques fiscals que redistribueixin la renda com pujar els impostos als mes rics, amb l’argument que “si redueixes el poder adquisitiu dels mes rics i l’incrementes a la resta de la població, la mesura té un efecte multiplicador potent, ja que les classes populars gasten una major part de la seua renda” segons Stiglitz.

En els seu comentari en Josep Barberà ja ens va fer arribar un article del poder multiplicador de la despesa pública argument que està implícit en el fons del pla que ens presenta el Nobel d’economia i que va comptar amb l’aprovació de Mario Monti. Tot just un canvi de cicle a Europa?

La veritat es que no podem oblidar un informe conjunt publicat per  l’agencia de qualificació Fitch i per Oxford Economics aquesta setmana on destaca que la política d’Estats Units de fer estímuls monetaris i fiscals han suposat un creixement d’un 4% en el PIB en els darrers dos anys. Diu que ha incrementat el deute però ha millorat la confiança en l’economia, de tal manera que l’informe indica que sense aquestes mesures “el país continuaria en plena recessió”. El creixement es va situar en el 2,2% en el primer trimestre. Però el més important es que la inflació no s’ha disparat tal i com pronosticaven alguns, i l’atur no ha passat del 10%. Evidentment els republicans, defensors de l’austeritat, diuen que la recuperació és la pitjor de la història.

En qualsevol cas, malgrat l’aferrissada defensa de les mesures d’austeritat de Merkozy és possible que els francesos tinguen a les seues mans el canvi de rumb de la política Europea. Però com diu el meu amic Sebastián, “tu pots llegir, pensar i reflexionar per a arribar a conclusions positives sobre el que convé, però el teu vot val el mateix que aquell que ha dedicat les hores a parlar de futbol, dones i cervesa” i te raó, però d’alguna manera ens fa sentir millor el poder tenir un criteri propi.

I per a tenir criteri res millor que informar-se així que avui, amb aquest dens comentari li afegiré una informació addicional per als que vulgueu informar-vos més per a tenir criteri, acaba de publicar-se un llibre del Nobel d’economia Paul Krugman titulat ¡Acabad ya con esta crisis! Que la editorial Crítica va posar a la venda el passat dijous 3 de maig. En ell, el Sr. Krugman estudia l’actual depressió econòmica i intenta donar resposta a la pregunta de “i ara què fem?”.

Interessantíssim el capítol dedicat Europa on parla del problema de la moneda única. El seu argument ve a dir que si be la moneda única abarateix costos de transacció entre països ell ens parla de la limitació que provoca tenir una moneda única en el moment d’haver de reduir costos productius. Així explica que si hem de baixar salaris és més fàcil devaluar la moneda un 20% amb que baixes aquest cost un 20% de cop que aplicar mesures per anar reduint salaris on es provocarà la confrontació dels treballadors. Explica que Europa no estava preparada per una moneda única perquè no hi havia una política fiscal comuna i perquè no existeix realment la mobilitat laboral (determinat pel diferent idioma i cultura dels estats membres). Però en canvi la moneda única va fer fluir capitals, degut a que els inversors es sentien segurs, a països com Espanya, que abans de l’Euro es consideraven de risc, on van fomentar el creixement de la bombolla immobiliària.

Però segons Krugman el problema Europeu es el que ell denomina el Gran Engany que el defineix com la creença dels dirigents europeus en que la crisi europea es deu a la irresponsabilitat fiscal. Els països tenen dèficits pressupostaris excessius i s’endeuten en excés, pel que per a solucionar-ho cal establir normes que impedeixin que es torne a repetir la història. Però Krugman treu una estadística de la relació del deute i el PIB dels països GIPSI (Grecia, Italia, Portugal, Espanya i Irlanda) on es veu que hi havia superàvit pressupostari fins a l’arribada de la crisi.

Krugman apunta a que si ens equivoquem en descobrir les causes que provoquen la crisi, les mesures que prenem per a superar-la seran errònies, i això, diu, es el que li ha passat a Europa.

La solució no passa per sortir de l’Euro i tornar a la pesseta per devaluar-la i així provocar la caiguda dels costos, perquè això provocaria tal pànic bancari que faria que els dipositants correrien a moure els seus diners a altres euronacions més sòlides. La solució passa, en primer lloc, per que el Banc Central Europeu estiga disposat a comprar bons governamentals de països Euro per evitar atacs a la moneda. Però en segon lloc aplicar una política monetària molt expansiva per part del BCE i un estimul fiscal a Alemanya per a reduir els costos en els països amb dèficit comercials per a que comencen a exportar. Finalment, els països deficitaris hauran de implementar mesures d’austeritat fiscal durant un temps per a ordenar els seus sistemes fiscals.

Però Krugman diu que a Europa no s’ha actuat correctament perquè les mesures per incrementar la liquiditat per part del FMI i del BCE han estat insuficients i han obligat a els països deficitaris a mesures de retallades de despeses draconianes. A més els països  amb superàvit han aplicat mesures d’austeritat pel seu compte que enfonsen les esperances de creixement de les exportacions dels països amb dèficit. Tot això perquè no s’ha entès el problema i s’ha cregut en el Gran Engany que pressuposa que la crisi Europea es deguda a la irresponsabilitat fiscal dels governs, sense estudiar les series de dèficit i la seua evolució positiva abans de la crisi.