Translate

dissabte, de febrer 04, 2012

ÉS L'AUSTERITAT LA SOLUCIÓ?

El professor d’economia de Princeton i premi Nobel de 2008 Paul Krugman publicava a El País el proppassat dimarts 31 de gener un interessant article que titulava “El desastre de la austeridad” en referència a les actuals polítiques econòmiques aplicades a la Unió Europea com a recepta per a sortir de la crisi. El Sr. Krugman alega que “la austeritat front a una depressió és una molt mala idea” que ja els experts del Fons Monetari Internacional  van desacreditar la idea de que retallar la despesa crearia ocupació, però que per raons polítiques s’ha oblidat el que qualsevol estudiant universitari que haga llegit el llibre Economia de Paul Samuelson coneix, i que només amb austeritat no sortiriem de la crisi. El nou secretari d’estat Iñigo Mendez de Vigo, s’expressava en un debat sobre el futur de Europa celebrat en el Caixa Forum de Madrid en els següents termes: “Tiene que haber liquidez, crecimiento y estímulos. Sólo con políticas de austeridad esto no echarà a andar”. Unes opinions que pareixen ser compartides per l’actual directora gerent del Fons Monetari Internacional, la Sra. Christine Lagarde, que el proppassat gener va dir a Berlin que “les retallades no faran més que afegir pressions a la recessió”.

El sempre tant dogmàtic Manuel Castells en el seu Observatorio Global de La Vanguardia explica aquest dissabte que  “a una economia en recessió no li convé retallar la despesa si no gastar mes o es posarà molt malalta”. Relata com Krugman, Stigliz o Ontiveiros argumenten amb raonaments contrastats que el creixement de producció i ocupació pot fer sortir de la crisi i permetre pagar el deute públic i privat. Afirma sense contemplacions que “allò que és més destructiu és el que ens proposen els governs de l’Euro: renunciar al consum amb la promesa de tornar a consumir algun dia”.

Aleshores què estan fent els governs europeus? És l’austeritat el camí per sortir de la crisi? Quines mesures s’estan prenent per a que les empreses no redueixquen personal i facen incrementar l’atur? Si la gent no consumeix les empreses no venen productes i aleshores no necessiten treballadors ni maquinaria i no compren matèria prima i entrem en un bucle en el que cada vegada hi ha menys consum, menys producció i, per tant, menys ocupació i, aleshores, l’austeritat pot fer sortir de la crisi? Una reforma laboral pot ajudar a incrementar l’ocupació en una situació de descens del consum? Pot una política economica basada en l’exportació trencar la espiral de descens de consum?

3 comentaris:

Raül Burriel ha dit...

Les autoritats europees han decidit que no podem guanyar la guerra econòmica contra Xina i companyia i que l'única manera de fer l'economia europea més competitiva és empobrir-nos a tots els treballadors europeus per tal que puguem competir amb les economies emergents. És trist, però aquests senyors que ens governen es veu que no tenen més imaginació per a solucionar el problema. Son presoners del seu dogma. Salutacions.

JMGIF ha dit...

Doncs no, Jordi. La solució passa per generar confiança i aquesta només tornarà a la UE, i més concretament a Espanya, de la mà d'una gestió eficient dels recursos públics i aquesta passa per un pacte d'estat entre tots els agents polítics i econòmics. Coneixem que la variable confiança no és una variable purament econòmica i el seu comportament no es pot mesurar d'una forma tangible.
La resposta a la teva reflexió vaig a donar-te-la a l'inrevés. L’altre dia, el president de la Generalitat Catalana, Artur Mas, s'exclamava i preguntava els motius pels quals comunitats autònomes menys productores i més subsidiades que Catalunya, referint-se a Andalusia, presentaven pressupostos expansius a diferència de Catalunya que no s’ho pot permetre i l'austeritat i les retallades són el to principal. Quina de les dues comunitats podem entendre que actua amb més responsabilitat?, Quina comunitat tindrà millor qualificació en les seves emissions de deute?

Un economista Turc, professor a Harvard, Dani Rodrik, acusava fa uns mesos als governs econòmics de no tenir imaginació fiscal donat que, tant als Estats Units, com a Europa, la resposta davant la crisi no ha sigut tot lo contundent que les dimensions de la crisi exigeix. Centrats únicament en la dimensió econòmica de la crisi i a la fi d'evitar que l'Economia mundial torne a entrar en recessió, els estats han de prendre mesures per reactivar l'economia i reduir la taxa d'atur en un entorn d'elevat de deute públic.

Encara que aquesta realitat és pareguda en l'economia nord americana i l'europea, l'òptica d'acció és diametralment diferent. Mentre que als EUA pretenen dinamitzar la demanda interna mitjançant l'estímul públic i deixant per més avant les retallades pressupostàries, a la Unió Europea consideren preferent l'aplicació de polítiques d'austeritat públiques per reconduir els comptes públics deficitaris, abans d'iniciar polítiques d'estímul, tot per procurar que els mercats financers recolzen la confiança i el finançament als estats europeus.

El govern demòcrata d’Obama aposta per l'aplicació d'una política fiscal de tall Keynesià, on l'estímul fiscal en el curt termini permetrà tirar de la demanda interna compensant la baixa demanda privada. Aquesta mesura ha d'anar lligada a un programa creïble de consolidació fiscal en el llarg termini. Pel que fa a la UE el problema encara resulta més complicat de resoldre. La desacceleració econòmica, l'atur i els elevats nivells d'endeutament públic s'agreugen amb la falta d'una política fiscal unitària i uns mercats financers que no acaben de creure's les mesures econòmiques a l'eurozona.

La solució és complicada. Ens han comparat repetidament l'actual crisi amb la soferta a l'any 1929, i, efectivament, aleshores la solució va ser l'aplicació d'una política d'estímul per part de la demanda agregada, mitjançant la despesa pública. Aquesta solució és l'aplicada també ara pel govern d'Obama als EUA. Al meu entendre l'actual crisi té poc a veure amb la crisi del 29, on no es pot comparar l'actual dependència del sistema econòmic mundial amb el sistema financer, tal i com el coneixem ara amb la situació de principis del segle XX. Aquesta dependència resulta del tot sistèmica i l'origen de la crisi, no podem oblidar-ho, té un marcat origen financer amb les hipoteques brossa, la caiguda de Lemhan Brothers i a hores d'ara amb la crisi del deute a la l'euro zona.

Josep Manuel Galán

Sebferrer ha dit...

Estos son tiempos de austeridad, si. Pero también de una estricta,eficaz y modélica gestión de los recursos públicos.
Son tiempos de recortes, pero ¡¡¡sólo eso, no¡¡, ¡¡no saben plantear nada más¡¡¡
Me gustaría oir de nuestros dirigentes aplicar políticas fiscales que incentivarán el consumo privado y la inversión en las empresas. Reformas laborales que acompañaran también medidas de bonificaciones y exenciones a la contratación, ayudas a la formación de trabajadores y al mantenimiento de plantillas, apoyo institucional a las empresas nacionales en lugar de entregarnos al poder amarillo. Premiar el esfuerzo de nuestros autónomos y empresarios que avanzen en innovación,en tecnología, en exportación, en reinversión de sus capitales.

Debemos volcarnos en buscar la calidad, la excelencia.
Debemos esmerarnos en eliminar definitivamente la cultura del pelotazo y del amiguismo.
Todos los episodios de corrupción política hacen mucho daño en la confianza de la sociedad. No aprenden.
El expresident Camps ha estado 7 meses ausente de su escaño como diputado autonómico. ¿Habrá cobrado todos estos meses? ¿Podemos el resto de contribuyentes ausentarnos de nuestro puesto de trabajo 7 meses y volver "cuando me venga bien"?
¿Hay derecho que las clases de Euskera del Lehendakari Patxi López le cuesten al herario público foral 48.000 E/anuales?
Que lástima que un este país sea gobernado por esta clase política, sin distinción de siglas políticas.
Aunque pienso que son el reflejo del país, acostumbrado a la subvención y el subsidio, a decir listo al que defrauda y tonto al que paga sus impuestos por el bien común.

Jordi, enhorabuena por la entrada y endavant¡¡