La paradoxa del Low Cost i el conflicte civil

La paradoxa del Low Cost desenvolupa la idea de que els consumidors d’un país atrets pels baixos preus dels productes fabricats en països en vies de desenvolupament i amb legislacions laborals i mediambientals mes laxes, es decanten per adquirir aquests productes sense adonar-se’n que amb aquesta decisió els productors nacionals estan temptats a la deslocalització de les seues indústries o es veuen abocats a la crisi de la seua pròpia empresa. Amb el tancament de les empreses nacionals la gent es queda sense feina i s’empobreix mentre el país envia divises als països productors a canvi de productes més barats encara per a poder incrementar el consum en un país on el consumidor que ha vist reduir els seus ingressos i te por de un atur galopant, vol comprar cada vegada més barat sense adonar-se que engrandeix en forat de la depressió en que ha caigut l’economia nacional.

Com que els ingressos de l’estat s’han vist fortament reduïts per la caiguda del producte interior brut, ja no es pot mantenir l’estat del benestar tal i com s’entenia abans i apareixen les dramàtiques retallades incrementant una fractura social que aboca a la misèria a milers de persones sense feina.

Mentre a Bangladesh i altres països productors les precàries condicions laborals se’ls cauen a sobre literalment als treballadors dels productors low cost. La contaminació arriba a nivells tant elevats a la Xina que la gent te por de sortir de casa i els nens deixen d’anar a l’escola, sense que les autoritats d’aquells països prenguin mesures reals i efectives al respecte.

I a Europa, demandem encara productes mes barats perquè no podem adquirir els que s’han produït amb mesures laborals, socials i de medi ambient que respecten la legislació vigent i que tant reclamem els ciutadans de l’antic continent. Però això ens porta a l’increment incontrolat de l’atur per la mateixa paradoxa del low cost.

Llavors arribem a la reclamació via manifestació contra les lleis com la hipotecaria que afavoreix el desnonament de titulars d’hipoteques que per la seua dramàtica situació laboral no poden atendre el pagament de les quotes compromeses i la caiguda del mercat immobiliari fa insostenible el manteniment d’un habitatge que suporta un deute moltes vegades de mes del doble del seu valor de mercat.

Així doncs 1.500 manifestants tracten de fer un escarni sobre un congrés dels diputats tancat en la seua esfera de vidre de les discussions polítiques i en comptes de reflexionar sobre què porta a aquest nivell de crispació i sobre la parodoxa del Low cost per tractar de buscar la solució a l’arrel de la crisi, s’enfronten a aquells manifestants enviant-los el seu exercit de 1.500 policies que aborten la protesta.

Mentre els camions, vaixells i avions continuen portant-nos productes low cost a costa de incrementar el forat de la capa d’ozó, destruir empreses productores nacionals i explotar amb condicions infrahumanes als ciutadans de països subdesenvolupats, aquí s’està forjant un conflicte social de imprevisibles conseqüències. En la guerra dels ciutadans contra els polítics els darrers han guanyat la batalla de l’escarni al congrés, però no cal que els recorde que en totes les guerres tots els bàndols pateixen moltes baixes, i la misèria s’instal·la a la societat durant un període llarg que hom denomina postguerra.