La paradoxa del Low Cost i el conflicte civil

La paradoxa del Low Cost desenvolupa la idea de que els consumidors d’un país atrets pels baixos preus dels productes fabricats en països en vies de desenvolupament i amb legislacions laborals i mediambientals mes laxes, es decanten per adquirir aquests productes sense adonar-se’n que amb aquesta decisió els productors nacionals estan temptats a la deslocalització de les seues indústries o es veuen abocats a la crisi de la seua pròpia empresa. Amb el tancament de les empreses nacionals la gent es queda sense feina i s’empobreix mentre el país envia divises als països productors a canvi de productes més barats encara per a poder incrementar el consum en un país on el consumidor que ha vist reduir els seus ingressos i te por de un atur galopant, vol comprar cada vegada més barat sense adonar-se que engrandeix en forat de la depressió en que ha caigut l’economia nacional.

Com que els ingressos de l’estat s’han vist fortament reduïts per la caiguda del producte interior brut, ja no es pot mantenir l’estat del benestar tal i com s’entenia abans i apareixen les dramàtiques retallades incrementant una fractura social que aboca a la misèria a milers de persones sense feina.

Mentre a Bangladesh i altres països productors les precàries condicions laborals se’ls cauen a sobre literalment als treballadors dels productors low cost. La contaminació arriba a nivells tant elevats a la Xina que la gent te por de sortir de casa i els nens deixen d’anar a l’escola, sense que les autoritats d’aquells països prenguin mesures reals i efectives al respecte.

I a Europa, demandem encara productes mes barats perquè no podem adquirir els que s’han produït amb mesures laborals, socials i de medi ambient que respecten la legislació vigent i que tant reclamem els ciutadans de l’antic continent. Però això ens porta a l’increment incontrolat de l’atur per la mateixa paradoxa del low cost.

Llavors arribem a la reclamació via manifestació contra les lleis com la hipotecaria que afavoreix el desnonament de titulars d’hipoteques que per la seua dramàtica situació laboral no poden atendre el pagament de les quotes compromeses i la caiguda del mercat immobiliari fa insostenible el manteniment d’un habitatge que suporta un deute moltes vegades de mes del doble del seu valor de mercat.

Així doncs 1.500 manifestants tracten de fer un escarni sobre un congrés dels diputats tancat en la seua esfera de vidre de les discussions polítiques i en comptes de reflexionar sobre què porta a aquest nivell de crispació i sobre la parodoxa del Low cost per tractar de buscar la solució a l’arrel de la crisi, s’enfronten a aquells manifestants enviant-los el seu exercit de 1.500 policies que aborten la protesta.

Mentre els camions, vaixells i avions continuen portant-nos productes low cost a costa de incrementar el forat de la capa d’ozó, destruir empreses productores nacionals i explotar amb condicions infrahumanes als ciutadans de països subdesenvolupats, aquí s’està forjant un conflicte social de imprevisibles conseqüències. En la guerra dels ciutadans contra els polítics els darrers han guanyat la batalla de l’escarni al congrés, però no cal que els recorde que en totes les guerres tots els bàndols pateixen moltes baixes, i la misèria s’instal·la a la societat durant un període llarg que hom denomina postguerra.

Retallem el que cal retallar?

Avui vos penjo una Contra de "La Vanguardia" per a que reflexionem una mica sobre el què estem fent amb les retallades.

Cliqueu dos vegades sobre la imatge per a ampliar-la.

Com crear ocupació i/o retenir talent a Benicarló

Si fa uns dies parlava del cost dels llibres de text en l’escolarització primària dels nostres fills, avui he de destacar que aquest no és el veritable cost de la formació que els donem. On si tenim un elevadissim cost és en la formació universitària perquè Benicarló està a 75 quilòmetres de Castelló, a 100 quilòmetres  de Tarragona i ja no parlem de València o Barcelona. Això fa que els pares que volen i poden fer front a les despeses que suposa donar estudis universitaris als fills han de fer front a importants despeses de transport, de manutenció, de residència, a més de les matricules, llibres i material necessari.

El nostre poble es descapitalitza invertint en la formació dels seus fills, perquè els diners que es gasten en estudis universitaris gairebé mai retornen per reinvertir-se en el poble. La manera de revertir la inversió feta es aprofitar els seus coneixements en empreses de la nostra població creant valor a Benicarló. Si un estudiant d’enginyeria de Telecomunicacions acaba els seus estudis universitaris i busca una feina podria algú dir-me en quina empresa de Benicarló la pot trobar?.

Clar algú me dirà que avui ni ha Benicarló ni fora tenen feina, i pot ser si saben idiomes podrà emigrar a Alemanya a buscar alguna feina.

Què podem fer des de les institucions Benicarlandes per tal de reaprofitar els recursos invertits pels nostres conciutadans en estudis universitaris, generar ocupació i aprofitar la formació i el talent dels nostres  estudiants?

Vull plantejar una idea en brut que s’ha d’anar polint en base a reflexió sobre la mateixa però que no hem de desaprofitar perquè ara és un moment clau per crear ocupació i riquesa en la nostra població doncs, si es certa la previsió del FMI de que espanya creixerà un 1% al primer trimestre de 2014, cal estar preparats per aprofitar el possible creixement futur. La idea que ja s’ha practicat en altres llocs es basa en la creació d’un viver d’empreses.

Es tracta de crear un espai físic on es puguen ubicar empreses noves amb accés a xarxes de comunicació i tenir un mínim de despatxos per iniciar una nova activitat. S’ha de determinar el tipus d’empresa que es vol fomentar però jo m’inclinaria per empreses tecnològiques i de disseny per l’important valor afegit que aporten. Es a dir utilitzar un edifici públic no per a sala d’exposicions sinó per a que tot aquell que tingui una formació adequada, una idea de negoci i moltes ganes de començar puga iniciar una activitat econòmica.

El que es pretén es que anem als nostres recient llicènciats en telecomunicacions, o enginyeria o qualsevol altre estudi universitari, que no tenen feina per la actual cojuntura econòmica i els facilitem gratuïtament o amb un cost molt baix, un local per a iniciar el seu negoci. Amb un condicionant de temps màxim per a estar-s’hi. Passat aquest temps (que pot ser entorn als 5 anys) es considerarà l’empresa en marxa i hauran de marxar a un altre local per deixar lliure el espai per a noves idees i emprenedors. D’aquesta manera es genera un cluster o viver d’empreses d’on surtiran noves empreses que aniran poblant els nostres polígons i es desenvoluparan noves idees amb els coneixements adquirits en la universitat, revertint en la població tots aquells diners que els seus pares van enviar per a pagar les despeses dels estudis.

Clar que això no pot funcionar si no facilitem els tràmits administratius de la creació d’una empresa, si no tenim un potent equip per a accedir a xarxes tecnològiques de qualitat, si no donem una mica d’ajut financer, però segur que si tenim el lloc físic creat i iniciem la creació d’empreses la resta s’anirà definint poc a poc. Cal començar a donar forma a la idea.

Evidentment no podrem facilitar els locals suficients per instal·lar una nova empresa de producció de material electrònic, però si podem facilitar els despatxos per crear una empresa de disseny de plaques elèctriques, o de disseny industrial, o simplement de venda per internet, on les produccions es contractaran a fabricants externs que finalment es poden acabar instal·lant a Benicarló, però nosaltres gaudirem del valor afegit que dona el coneixement i el talent que tenen els nostres estudiants.

Només es una idea en brut, però si no fem res segur que continuarem perdent talent i ocupació.

El parany del Low Cost

Avui intentaré desenvolupar la idea que fa temps me ronda pel cap i que hauria de fer-nos reflexionar respecte a la nostra responsabilitat sobre l’actual crisi. Es tracta del que jo anomeno El parany del Low Cost.

A ningú se li escapa que en els darrers anys hem tingut una tendència a buscar les ofertes en preus pels productes consumits. Ha estat general en gairebé tots els productes buscar el millor preu o la ganga. Quan algú es comprava un cotxe explicava on l’havia adquirit i quines ofertes havia rebut per aconseguir el millor preu, la lliure competència ens afavoria. Però més enllà de compres reflexives els preus de la roba, i fins i tot d’alimentació han sofert campanyes competitives en preus. Pareix que una de les qüestions que ha fet que el petit comerç no poguera subsistir a la competència de les grans cadenes de supermercats ha estat la capacitat dels darrers de comprar a millor preu. Fins i tot hem arribat a la marca blanca com a símbol de baix preu. “Si compres marca blanca compres qualitat a baix preu perquè ens estalviem el cost de la publicitat” ens deien les cadenes de marca blanca. IKEA va fer gala de millor preu a càrrec del transport i del muntatge dels mobles, però en canvi també ha venut productes de la llar, que no necessiten muntar-se, a preus més que competitius això sí fabricats a països de l’est o asiàtics. Llavors arriben les botigues de xinesos o tot a cent que ens ofereixen els tradicionals productes que comprem en ferreteries, en llibreries, o fins i tot floristeries a mes baix preu que en el comerç tradicional. A ningú no se li escapa però que els reis del Low Cost han estat les companyies aèries: Click air, Vueling o Ryanair en són un clar exemple de cada dia mes baixos preus a costa de menor servei al principi, i ara ja hem detectat que de menor qualitat i fins i tot afectant a la seguretat.

I aquí mateix rau el Parany del Low Cost, els compradors obsessionats en comprar a millor preu anem buscant aquelles ofertes de productes mes barates del mercat, en principi mantenint la qualitat, però després fins i tot acceptant una potencial qualitat inferior, que en la majoría de casos ens arrosseguen a la compra de productes produïts a països subdesenvolupats, amb explotació infantil, o on els drets humans no es respecten, però produeixen més barat, pot ser perquè tampoc s’apliquen les lleis de protecció de la natura dels països desenvolupats, en detriment de les empreses de producció nacional o europea. I després, quan cau la producció industrial del nostre país, quan les empreses es veuen obligades a fer acomiadaments, quan es redueix la renda disponible i entrem en una espiral negativa de destrucció de llocs de treball, reducció consum intern, reducció de producció industrial i per tant tornar a destruir llocs de treball, a qui demanem responsabilitats? Als nostres polítics?

El mateix ha passat aquests darrers dies amb els aterratges d’emergència de Ryanair, a qui demanem responsabilitat i que endureixin les mesures de control de les aerolínies a Papà Estat?

Hem caigut de ple en el Parany del Low Cost i ara qui trenca aquest cercle viciós? Qui és el valent que comença a comprar productes nacionals a major preu que els xinesos només per responsabilitat social?

Es per això que fa uns dies vos comentava el tema dels llibres de text dels xiquets, elaborats per psicòlegs, pedagogs i mestres de casa nostra, editats per editorials del país, impresos aquí, venuts per comerciants de la nostra ciutat i nosaltres anem a fer un banc de llibres per intercanviar els llibres i estalviar-nos comprar-ne de nous, però anirem a comprar les llibretes, bolis i tota la resta de material escolar que sí pot venir de Xina. Això si, amb l’estalvi dels llibres li comprarem als xiquets unes sabatilles de la marca americana nike fetes a Xina i si pot ser adquirides per internet a una web anglesa, mentre les editorials entren en concurs de creditors i es destrueixen llocs de treball i es redueix la qualitat del material escolar en el futur, i per tant l’educació dels nostres fills.

Però, això si, demanem als polítics que acaben amb la crisi actual que és la seua responsabilitat i nosaltres ja estem tips de patir.

Els llibres d'escola no són cars

Acabo de rebre el catàleg de música clàssica Diverdi que en una població com la nostra és una de les poques opcions que tenim de tenir informació en paper de les noves publicacions i enregistraments de música clàssica, contemporània i fins i tot jazz. És un enviament fet per correu tradicional d’una revista de informació musical gratuïta que també te la seua vessat a la xarxa (no deixeu de visitar www.diverdi.com) i si vos interessa algun disc podeu adquirir-lo sense por ja que és una web totalment de fiar. El que vull destacar en aquest darrer enviament és la notificació que fan a tots els clients de la possibilitat d’eliminar el butlletí físic mantenint la edició digital, ja que amb la crisi s’han reduït les comandes i la publicitat i això impossibilita la continuïtat de la edició.

I es que la cultura és una de les coses que més estan patint els efectes de la crisi. És evident que podem prescindir d’anar al cinema, al teatre o a l’òpera, que ens en podem estar de llegir una novel·la o escoltar música, fins i tot sembla que s’accepta que es redueixin el nombre de mestres i professors perquè són necessitats més bàsiques l’alimentació o la roba que no pas la cultura i, com que no hi ha suficients diners per a tot, hem de prioritzar.

Aquests dies mantinc una postura una mica crítica amb el tema dels costos de la tornada a l’escola, i qüestiono els escandalls que es fan a la premsa en quant a l’import que costa per cada xiquet, i ho dic amb coneixement de causa perquè jo mateix tinc tres fills escolaritzats. Però el que més em disgusta es l’afirmació de que els llibres d’escola són molt cars, doncs no. Els llibres d’escola no són cars.

He comprat tots els llibres nous per als meus tres fills i m’han costat un total de 652.80€, més el material escolar que, evidentment reaprofitant diccionaris i compassos de germans grans per als menuts, m’ha costat 36,86€, es a dir una mitjana de 229,89€ per xiquet.

Suposo que mols me direu que a més s’ha d’adquirir la roba per a l’escola però no vull sumar-la perquè es clar que als xiquets, quan no van a l’escola igualment els porto vestits i per tant és una despesa que no és exclusiva de l’escola sinó que diríem es una despesa estructrural que existeix pel sol fet de tenir fills, així que no hem de comptar-la com a cost d’escolarització.

També  molts pensareu que jo tinc sort perquè tant la meua esposa com jo mateix gaudim de bones feines i bons salaris i que es per això que no valorem el cost de l’escolarització dels fills.

Doncs abans d’entrar a tractar el tema del valor de l’escolarització per a comparar-lo amb el cost econòmic esmentat voldria fer dues puntualitzacions:

1. Les bones feines de les que gaudim s’han aconseguit gràcies a l’esforç personal i familiar per invertir en estudis universitaris, fet que ens ha donat un avantatge competitiu respecte a moltes altres persones que no van invertir recursos i esforços.
2. En altres etapes del cicle econòmic en sectors com el de la construcció he tingut l’oportunitat de comparar nòmines de  coneguts que sense estudis universitaris havien aconseguit millors remuneracions que no pas jo amb tot el meu esforç, però que ara estan sense feina i amb dificultats d’aconseguir-ne un altra amb la formació que posseeixen

Així doncs, fetes aquestes puntualitzacions, quin valor hem de donar als llibres?

Si tenim en compte que els llibres que comprem per 229,89€ serviran per a tot el curs lectiu i que per tant només caldrà comprar-los una vegada a l’any, podem dir que ens costaran en realitat uns 0.64€ diaris, una mica més que el famós cafè que Zapatero es prenia al congrés dels diputats. Hem de valorar, però, que als xiquets se’ls donarà una formació en base a aquest material escolar que fomentarà les seues competències i que els servirà de base per als posteriors estudis que realitzen. Es a dir que la formació rebuda els servirà per a tota la vida, quin valor té això?

Es cert que en aquest moment el 15% de les famílies de l’estat espanyol tenen tots els seus membres a l’atur, i vos puc assegurar que per la meua feina en conec alguns casos i estic en disposició d’afirmar que és un veritable drama personal i familiar. Desemborsar aquest import per portar els xiquets a l’escola pot representar un sacrifici massa gran per a famílies en aquestes circumstàncies, es per això que aplaudeixo els “bancs de llibres” que s’han organitzat en moltes escoles amb la finalitat de abaratir la tornada a l’escola dels xiquets amb aquesta mena de circumstàncies familiars.

Però hem de ser una mica sensats i no pensar que són els polítics els que ens han de treure d’aquesta crisi i que nosaltres no podem fer res al respecte. No es cert. En les nostres mans està part de la solució, però també es troba una part important del problema.

Utilitzaré l’exemple del “banc de llibres” per evidenciar una de les que per a mi són part de les causes que han produït la crisi actual i que defineixo com la manca d’honestedat.

Els bancs de llibres que han nascut amb una finalitat bona: ajudar a les famílies amb problemes a adquirir els llibres per als estudis escolars dels fills, poden convertir-se en un multiplicador de la crisi actual al reduir el consum intern. Per explicar-ho d’una manera planera els diré que hi ha pares, amb feina estable i recursos que igualment han anat al banc de llibres a recollir llibres per als seus fills i així estalviar-se la despesa inicial de 229,8€ per xiquet. Aquesta falta d’honestedat provoca inicialment una reducció del comerç d’aquests productes, afectant a llibreters, representants, editors, impressors, pedagogs, psicòlegs i formadors que han dedicat els seus esforços en preparar un material didàctic, actualitzat i millorat per a que els nostres fils assoleixin cada dia amb menys dificultats quotes més elevades de coneixement. I voldria que tothom estiga convençut que la producció d’un llibre didàctic per a l’escola és plenament, des de l’autor al llibreter passant per l’impressor de producció nacional, donant feina a tantes persones que al seu moment compraran aliments o reformaran la casa canviant finestres o aniran al teatre i, sense adonar-nos-en estarem reactivant l’economia interna.

Però en canvi, aquelles persones amb manca d’honestedat aprofiten el banc de llibres per a reduir el cost de l’inici dels curs escolar i dedicaran els diners estalviats a comprar un xandall (molt bonic) d’una marca extrangera fabricat a xina i per un cost similar al dels llibres que no ha comprat, trencant el cicle de consum intern = vendes de les empreses = contractacions de treballadors = major consum  tant necessari per sortir d’aquesta crisi.

M’agradaria enllaçar ara el tema de la crisi amb el catàleg de Diverdi que he comentat al principi, utilitzant l’afirmació del Sr. Solana, professor d’ESADE, que vaig escoltar aquesta setmana a un programa de radio on assegurava que en els darrers anys han sortit de l’extrema pobresa 2,5 milions de persones al món. Només amb que aquests 2,5 milions de persones que subsistien en base a arròs o blat, ara vulguen consumir un dia a la setmana algun tipus de proteïnes, això significa segons el Sr. Solana que ens haurem de replantejar la distribució de les terres i la forma que tenim de produir aliments al món.

I es que el que no podem fer es consumir tant el món desenvolupat com el tercer món al ritme que ho fem al món desenvolupat. Hem d’inventar alguna cosa que permeti generar un consum sense esgotar les reserves naturals del planeta però que en canvi cree llocs de treball sense dependre de les reserves naturals i es puga redistribuir els aliments per tot el món fer un consum raonable dels mateixos i permeten l’accés a les proteines a tota la població mundial. I això és, ni més ni menys que el consum de cultura.

la cultura és l’únic producte que redueix l’explotació dels recursos naturals, internet pot ajudar perquè llegir llibres digitals evita el consum de paper i per tant la tala d’arbres, la creació artística que surt dels coneixements i la sensibilitat de les persones no consumeix el planeta i ens permet potenciar el cicle econòmic de Consum cultural= Treball = Riquesa =Consum cultural.

Aleshores la meua pregunta és, estem retallant el que cal retallar?

Un canvi de cicle a Europa?

Per primera vegada des de fa molts anys tinc la sensació que el poder està en mans dels ciutadans amb el seu vot, quan llegeixo el “canvi de rumb” que pot marcar a Europa si guanya Hollande les eleccions franceses. Però potser és un miratge i no una realitat.  

Del que sí que n’estic totalment convençut i ja fa bastant de temps que m’he dedicat a aportar noves informacions que ho corroboren es que només amb austeritat no podrem sortir de la crisi actual. I li toca el torn als Sr. Stiglitz, també premi Nobel d’economia, que en les jornades realitzades a Roma amb el clarificador títol de “Mes enllà de l’austeritat” va explicar el pla alternatiu a l’austeritat i, en les seues pròpies paraules, “al fetitxisme dels dèficits”.  El plà, i aquí rau la gràcia de la democràcia que facilita la elecció dels seus candidats, te el recolzament de François Hollande, i planteja reactivar la demanda a Europa a través de mesures panaeuropees de inversió pública, incloent la creació de Eurobons (en contra de la opinió de Merkel) per a finançar la inversió en infrastructura i la potenciació del Banc Europeu d’Inversions (BEI) coma catalitzador de les inversions privades. Una novetat, el Sr. Stiglitz aboga per polítiques fiscals que redistribueixin la renda com pujar els impostos als mes rics, amb l’argument que “si redueixes el poder adquisitiu dels mes rics i l’incrementes a la resta de la població, la mesura té un efecte multiplicador potent, ja que les classes populars gasten una major part de la seua renda” segons Stiglitz.

En els seu comentari en Josep Barberà ja ens va fer arribar un article del poder multiplicador de la despesa pública argument que està implícit en el fons del pla que ens presenta el Nobel d’economia i que va comptar amb l’aprovació de Mario Monti. Tot just un canvi de cicle a Europa?

La veritat es que no podem oblidar un informe conjunt publicat per  l’agencia de qualificació Fitch i per Oxford Economics aquesta setmana on destaca que la política d’Estats Units de fer estímuls monetaris i fiscals han suposat un creixement d’un 4% en el PIB en els darrers dos anys. Diu que ha incrementat el deute però ha millorat la confiança en l’economia, de tal manera que l’informe indica que sense aquestes mesures “el país continuaria en plena recessió”. El creixement es va situar en el 2,2% en el primer trimestre. Però el més important es que la inflació no s’ha disparat tal i com pronosticaven alguns, i l’atur no ha passat del 10%. Evidentment els republicans, defensors de l’austeritat, diuen que la recuperació és la pitjor de la història.

En qualsevol cas, malgrat l’aferrissada defensa de les mesures d’austeritat de Merkozy és possible que els francesos tinguen a les seues mans el canvi de rumb de la política Europea. Però com diu el meu amic Sebastián, “tu pots llegir, pensar i reflexionar per a arribar a conclusions positives sobre el que convé, però el teu vot val el mateix que aquell que ha dedicat les hores a parlar de futbol, dones i cervesa” i te raó, però d’alguna manera ens fa sentir millor el poder tenir un criteri propi.

I per a tenir criteri res millor que informar-se així que avui, amb aquest dens comentari li afegiré una informació addicional per als que vulgueu informar-vos més per a tenir criteri, acaba de publicar-se un llibre del Nobel d’economia Paul Krugman titulat ¡Acabad ya con esta crisis! Que la editorial Crítica va posar a la venda el passat dijous 3 de maig. En ell, el Sr. Krugman estudia l’actual depressió econòmica i intenta donar resposta a la pregunta de “i ara què fem?”.

Interessantíssim el capítol dedicat Europa on parla del problema de la moneda única. El seu argument ve a dir que si be la moneda única abarateix costos de transacció entre països ell ens parla de la limitació que provoca tenir una moneda única en el moment d’haver de reduir costos productius. Així explica que si hem de baixar salaris és més fàcil devaluar la moneda un 20% amb que baixes aquest cost un 20% de cop que aplicar mesures per anar reduint salaris on es provocarà la confrontació dels treballadors. Explica que Europa no estava preparada per una moneda única perquè no hi havia una política fiscal comuna i perquè no existeix realment la mobilitat laboral (determinat pel diferent idioma i cultura dels estats membres). Però en canvi la moneda única va fer fluir capitals, degut a que els inversors es sentien segurs, a països com Espanya, que abans de l’Euro es consideraven de risc, on van fomentar el creixement de la bombolla immobiliària.

Però segons Krugman el problema Europeu es el que ell denomina el Gran Engany que el defineix com la creença dels dirigents europeus en que la crisi europea es deu a la irresponsabilitat fiscal. Els països tenen dèficits pressupostaris excessius i s’endeuten en excés, pel que per a solucionar-ho cal establir normes que impedeixin que es torne a repetir la història. Però Krugman treu una estadística de la relació del deute i el PIB dels països GIPSI (Grecia, Italia, Portugal, Espanya i Irlanda) on es veu que hi havia superàvit pressupostari fins a l’arribada de la crisi.

Krugman apunta a que si ens equivoquem en descobrir les causes que provoquen la crisi, les mesures que prenem per a superar-la seran errònies, i això, diu, es el que li ha passat a Europa.

La solució no passa per sortir de l’Euro i tornar a la pesseta per devaluar-la i així provocar la caiguda dels costos, perquè això provocaria tal pànic bancari que faria que els dipositants correrien a moure els seus diners a altres euronacions més sòlides. La solució passa, en primer lloc, per que el Banc Central Europeu estiga disposat a comprar bons governamentals de països Euro per evitar atacs a la moneda. Però en segon lloc aplicar una política monetària molt expansiva per part del BCE i un estimul fiscal a Alemanya per a reduir els costos en els països amb dèficit comercials per a que comencen a exportar. Finalment, els països deficitaris hauran de implementar mesures d’austeritat fiscal durant un temps per a ordenar els seus sistemes fiscals.

Però Krugman diu que a Europa no s’ha actuat correctament perquè les mesures per incrementar la liquiditat per part del FMI i del BCE han estat insuficients i han obligat a els països deficitaris a mesures de retallades de despeses draconianes. A més els països  amb superàvit han aplicat mesures d’austeritat pel seu compte que enfonsen les esperances de creixement de les exportacions dels països amb dèficit. Tot això perquè no s’ha entès el problema i s’ha cregut en el Gran Engany que pressuposa que la crisi Europea es deguda a la irresponsabilitat fiscal dels governs, sense estudiar les series de dèficit i la seua evolució positiva abans de la crisi.

Sobre "la crisi i el multiplicador de la despesa pública". Un comentari de Raül Burriel, seguidor del nostre Bloc..

Moltes gràcies a Raül Burriel pel seu comentari, aquestes aportacions que podem compartir o no, ens enriqueixen a tots, per això vos invito a llegir l'article que ens recomana el Raül: "La Crisis y el multiplicador del gasto" clikeu a: http://economistasfrentealacrisis.wordpress.com/2012/04/07/presupuestos-crisis-y-el-multiplicador-del-gasto/  Després podeu tornar a entrar a la secció d'acudits per si voleu riure una mica.

Editorial del NewYork Times dedicada a Espanya

Doncs pareix que teniem una mica de raó al dubtar de les mesures aplicades per sortir de la crisis, ja vam citar a diferents experts que en donaven solucions diferents a la austeritat de Merkel, i ara es el New York Times qui en una editorial treu els colors a la senyora Merkel i considera que Espanya és la "darrera víctima de la equivocada cultura d'austeritat de la UE".

Com tothom pensem, en la editorial es diu que niungún país pot pretendre pagar el seu deute extern axfissiant el seu creixement i per això l'emprenen contra Angela Merkel i el sr. Mariano Rajoy. Diuen que aquesta austeritat no ha estat funcionant en lloc i que Espanya s'enfronta a un any terrible, augurant que les previsions més optimistes donen un creixement  previst per a Espanya del 2% al llarg de l'any , i insisteixen "quan mes es contregui el PIB d'Espanya, mes cauran els ingresos i seran necessaris majors retalls pressupostaris. es tracta d'un cicle destructiu sempre a la baixa".

Què cal fer? com podrem pagar el deute extern?

Aquesta Setmana Felipe Gonzalez en al presentació del "Informe 2011 sobre la democracia" va dir "No habrà rescate y si lo hay se acaba el euro y hay que rescatar toda Europa. Y punto."

Es un escenari que hauríem de tenir en compte? podem sortir de l'euro, devaluar la moneda i començar a exportar per començar a creixer? 

El que si començo a tenir molt clar es que només amb retallades i sacrificis no podem sortir de la crisi.

En la pagina d'acudits en penjaré un altre que me va enviar Sebastián, que ho disfruteu.

Avui encetem una nova secció

Si senyors, ja començo a estar-ne una mica fart de parlar de crisi i mesures per a sortir-ne i ara ha arribat el moment de una mica d'humor. Ja vaig iniciar una etapa fa un temps amb un llarg acudit i ara he habilitat a la dreta de la pantalla una secció on aniré recollint tots els acudits que me conte la gent o que m'envieu amb els vostres comentaris: Acudits sobre la crisi.
Serà un altra manera de lluitar contra les crisis personals per culpa de la crisi, o mes o menys.
Avui he penjat un nou acudit que Eugeni me va contar prenent un café aquesta setmana, així que moltes gràcies Eugeni.
Animeu-vos a entrar a la secció i a riure que sempre va be.

La dèbil recuperació dels Estats Units

He d’agrair els vostres comentaris tant interessant en l’anterior entrada perquè enriqueixen molt les meues aportacions i els ànims que alguns m’envieu son un clar incentiu a continuar recollint informacions que ens ajuden a entendre aquesta crisi.

Avui comentaré algunes dades que he pogut recollir respecte a la recuperació que estan tenint a USA. Amb un creixement en torn al 2,5% per a 2011 i similar per al 2012, es generen 200.000 llocs de treball nous al més la qual cosa ha estat suficient per a reduir la taxa d’atur en el darrer any des del 9,4% al 8,5%.

Estan tenint una fase que anomenen insourcing o el que nosaltres podríem denominar relocalització, que no és res més que la tornada d’inversions que abans havien anat a Àsia o Mèxic com es el cas d’una nova fabrica de Volkswagen a Tenessee o un altra de Toyota a Mississipi.

Els comentaris de Dean Baker, del Centre de Investigació sobre política Econòmica en Washington destaquen dues diferències entre USA i la zona Euro “Tenim un banc central que fa el que ha de fer i Obama mai ha acceptat la filosofia de l’austeritat”.

M’agrada destacar aquestes reflexions perquè en aquests moments personalment no estic gens convençut de que la política de l’austeritat siga el camí més correcte cap a la recuperació econòmica europea, però en qualsevol cas és el camí que han decidit els nostres polítics.

Per altra banda sembla que la dèbil recuperació econòmica a USA no es molt sòlida per l’actual model de salaris baixos que Obama defensa per a recuperar la competitivitat i incentivar el insourcing. Aquesta nova competitivitat es necessària per a incrementar les exportacions i fer baixar l’enorme dèficit per compte corrent, però sembla que sense increments salarials no podem consolidar el cercle “virtuós” de demanda e inversió. Es a dir, la demanda interna frenarà la recuperació fins que incrementen els salaris. Però els salaris no poden incrementar més que a altres països pel risc de la deslocalització, i si no incrementen els salaris es frena la demanda agregada. Mentre a Europa anem fent retallades.

Amb tot això quines creieu que poden ser mesures que ajuden a recuperar la productivitat i reduir l’ocupació a nivell de poble? Me referixo a quines mesures pot proposar un ajuntament per a provocar creixement? Se que en quant a retallades estan eliminant despeses varies i apujant impostos, sense tenir en compte que es podria reduir temporalment la despesa elèctrica si a les nits s’encenguera la meitat de l’enllumenat dels carrers (una farola si i una no) o si reduïm la freqüència de recollida de brossa fent-la cada dos dies en comptes de diària sempre intentant mantenir coses com la educació amb nivells mínims de qualitat, però què podem fer per fomentar l’ocupació i la competitivitat de les empreses situades a les nostres poblacions?

ÉS L'AUSTERITAT LA SOLUCIÓ?

El professor d’economia de Princeton i premi Nobel de 2008 Paul Krugman publicava a El País el proppassat dimarts 31 de gener un interessant article que titulava “El desastre de la austeridad” en referència a les actuals polítiques econòmiques aplicades a la Unió Europea com a recepta per a sortir de la crisi. El Sr. Krugman alega que “la austeritat front a una depressió és una molt mala idea” que ja els experts del Fons Monetari Internacional  van desacreditar la idea de que retallar la despesa crearia ocupació, però que per raons polítiques s’ha oblidat el que qualsevol estudiant universitari que haga llegit el llibre Economia de Paul Samuelson coneix, i que només amb austeritat no sortiriem de la crisi. El nou secretari d’estat Iñigo Mendez de Vigo, s’expressava en un debat sobre el futur de Europa celebrat en el Caixa Forum de Madrid en els següents termes: “Tiene que haber liquidez, crecimiento y estímulos. Sólo con políticas de austeridad esto no echarà a andar”. Unes opinions que pareixen ser compartides per l’actual directora gerent del Fons Monetari Internacional, la Sra. Christine Lagarde, que el proppassat gener va dir a Berlin que “les retallades no faran més que afegir pressions a la recessió”.

El sempre tant dogmàtic Manuel Castells en el seu Observatorio Global de La Vanguardia explica aquest dissabte que  “a una economia en recessió no li convé retallar la despesa si no gastar mes o es posarà molt malalta”. Relata com Krugman, Stigliz o Ontiveiros argumenten amb raonaments contrastats que el creixement de producció i ocupació pot fer sortir de la crisi i permetre pagar el deute públic i privat. Afirma sense contemplacions que “allò que és més destructiu és el que ens proposen els governs de l’Euro: renunciar al consum amb la promesa de tornar a consumir algun dia”.

Aleshores què estan fent els governs europeus? És l’austeritat el camí per sortir de la crisi? Quines mesures s’estan prenent per a que les empreses no redueixquen personal i facen incrementar l’atur? Si la gent no consumeix les empreses no venen productes i aleshores no necessiten treballadors ni maquinaria i no compren matèria prima i entrem en un bucle en el que cada vegada hi ha menys consum, menys producció i, per tant, menys ocupació i, aleshores, l’austeritat pot fer sortir de la crisi? Una reforma laboral pot ajudar a incrementar l’ocupació en una situació de descens del consum? Pot una política economica basada en l’exportació trencar la espiral de descens de consum?

Qui són "ELS MERCATS"?

Tothom podem ser els mercats. Tú mateix pots estar formant part involuntàriament del que avui denominem "Els mercats", aquell ens temible que ens està duent a la fallida global. Com? doncs molt senzill, a través d'un fons d'inversió o plà de pensions controlat per un gestor professional pots estar influint en l'economia global sense saber-ho. 
Avui vos adjunto un article de Manuel Castells que va publicar La Vanguardia per aclarir alguns conceptes al respecte, així com l'efecte de la modificació de la Constitució sobre els temibles "Mercats".
Feu dos clics sobre l'article per a ampliar. 

Quines empreses tenim?

Suposo que després de tant de temps de tenir oblidat el blog, els pocs seguidors que encara em llegiu esperaríeu que pengés una anàlisi de l’atur i les reflexions al respecte. Però com que fa molta calor i això és una tasca bastant complexa i requereix molt de temps he decidit no fer-ho. A canvi penjo les meues reflexions personals respecte a la crisi.

Al començament de la crisi una de les premisses que tothom pareixia estar d’acord era que les empreses que superarien aquesta crisi sortirien reforçades de l’envestida. És com dir que si superes un càncer estaràs mes fort i saludable que abans de patir-lo la qual cosa no sembla molt lògica. Suposo que tots els que assentíem veiem un mercat amb un mateix pastís i menys invitats a la festa per a repartir-lo per tant a cadascun li tocaria mes quantitat de pastís. Però ara ja sabem que el pastís no és el mateix, es mes menut i els comensals son quasi els mateixos i mes famolencs que abans, a mes no dubtaran en utilitzar mètodes poc ortodoxos per aconseguir una part d’aquest pastís per a subsistir, perquè molts pensen que si sobreviuen a la crisi, seran indestructibles i sense esforç es convertiran en líders del seu mercat.

El contacte amb empreses que em permet la meua feina m’ha fet reflexionar sobre com estan realment les nostres empreses i he intentat fer una classificació en funció de dues variables que jo he considerat clau per a determinar la salut de les empreses.

Avui, en el que tots esperem que siga el final d’aquesta llarga i profunda crisi, una de les variables determinants de la salut de les empreses es la seua liquiditat. No vull dir que les empreses que més liquiditat tenen són les millors sinó que la liquiditat pot determinar la durabilitat d’una empresa en l’actual cojuntura econòmica. Però clar, una empresa que té liquiditat perquè la crisi la va trobar amb la tresoreria plena com a resultat d’uns anys de bonança no ligaranteix la continuitat perquè aquesta liquiditat es pot acabar.

Per això hi ha un altre factor determinant de la salut de les nostres empreses i aquest és sens dubte la qualitat de gestió. Una empresa mal gestionada tard o d’hora acabarà amb els recursos líquids i morirà ofegada.

Per això he preparat el gràfic següent en el que podem observar 4 tipus d’empreses en funció de la seua liquiditat i de la qualitat de la seua gestió, on podem vore que les empreses ben gestionades i amb liquiditat són, sens dubte Empreses vives. Tot i això poden emmalaltir per les malalties tradicionals que totes les empreses podien sofrir abans d’aquesta crisi, però ben segur que si continuen ben gestionades sabran adaptar-se a les circumstàncies canviants dels mercat i continuar vives.

En l’altre extrem trobem les Empreses mortes que són aquelles empreses sense liquiditat i sense bona gestió. Generalment en sectors en clara decadència i que els seus gestors no són capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Algunes encara lluiten contra la malaltia però no saben que de totes totes moriran sense remei.

Què ens queda si tenim liquiditat però una mala gestió? Doncs tenim Empreses Moribundes que són aquelles empreses que el dia que se’ls acabarà la liquiditat passaran a ser empreses mortes.

Però encara tenim un darrer apartat per a l’esperança: les Empreses Malaltes. Són aquelles que no tenen liquiditat perquè la crisi les va agafar en plenes inversions, o tenen una capacitat productiva molt més gran de la que el seu mercat pot absorbir i els costos de l’estructura se les mengen, però estan feliçment ben gestionades i estan lluitant per a sobreviure amb mes o menys èxit. Són aquelles empreses en les que la banca pot exercir de metge, pot donar un remei en forma de liquiditat i convertir-les en empreses vives.

Però la dificultat roman en la possibilitat de mesurar la qualitat de la gestió d’una empresa, dels seus directius, dels seus projectes, i del grau d’adaptabilitat dels seus empleats, en molts casos desmotivats per els ERO i reduccions de salaris, fins i tot endarreriments en el pagament de nòmines a que s’han vist abocades per la seua manca de liquiditat. És aquesta subjectivitat en conèixer la bona gestió de les empreses la que pot fer cometre errors i donar liquiditat a empreses mal gestionades que finalment acabaran morint i deixar morir a empreses ben gestionades que amb una mica de liquiditat superarien amb èxit la crisi.

ENTREBANCS A LA RECUPERACIÓ

Les notícies de l’atur no han estat bones aquesta setmana. S’han conegut les dades d’atur a nivell Estatal i provincial, però no tenim encara les dades per població i per tant no podem encara preparar l’estadística de la nostra comarca, però sí que m’atreviré a fer alguns comentaris.

Les dades a l’estat Espanyol han sigut de un nou màxim d’aturats al febrer, arribant a quasi 4,3 milions d’aturats i destaquem a la Comunitat Valenciana com la quarta comunitat on més ha crescut l’atur al més de febrer. Per províncies Castelló ha incrementat un 3,87%, València un 2,93% i Alacant un 1,5%.

Com encara no tenim les dades per poblacions no podem dir res a la nostra comarca i ja vam comentar anteriorment les dades de Gener. Però el que sí podem exposar és l’increment de l’atur des de gener de 2007 per vore com ha evolucionat i tractar de treure algunes conclusions.

M’agrada utilitzar els gràfics perquè ens ajuden a visualitzar d’una manera clara les tendències de l’evolució. Per això he preparat el següent gràfic de l’evolució de les dades d’atur prenent el total d’aturats als mesos de Gener de 2007, 2008, 2009, 2010 i 2011.

En el gràfic observem com la tendència del creixement de l’atur, més moderada del 2007 al 2008, incrementa més durant els anys 2009 i 2010, però torna a moderar la tendència entre 2010 i 2011. Es per això que també he preparat el gràfic de l’increment interanual per a que puguem observar gràficament com de gener 2010 al gener 2011 l’increment de l’atur a la nostra comarca és menor que fins i tot l’increment que vam tenir entre 2007 i 2008 quan va començar l’actual crisi econòmica.

Es a dir que a la comarca del Baix Maestrat, pendents de conèixer encara les dades d’atur al Febrer, podem afirmar que el creixement de l’atur, encara que es manté en la senda de incrementar, ha moderat el seu creixement per baix dels increments de l’any 2007. No deixa de ser una dada positiva, ja dic a l’espera de les dades d’atur de Febrer.

Evidentment el que preocupa a les economies Europees no es només aquestes dades d’atur sinó que la lleu recuperació puga consolidar-se i començar a parlar en passat de la crisi econòmica actual.

Ja vam apuntar que existien certs riscos com la inflació, la pujada de tipus d’interès per reduir massa monetària que podien comprometre la recuperació a les economies perifèriques d’Europa.

Doncs ara ja ens estant parlant de perills com el d’estanflació, es a dir períodes d’estancament econòmic amb inflació elevada, que poden comprometre la nostra dèbil recuperació econòmica. El IPC s’ha situat al Febrer en un 3,6% un percentatge al que no havíem arribat des de fa més de dos anys, gràcies a la inestabilitat al nord d’Àfrica que ha fet créixer el preu del petroli per damunt dels 110 dòlars. El Euribor ha tancat al Febrer al 1,7% la taxa més elevada dels darrers 20 mesos. Però després de la intervenció de Jean Claude Trichet, on va quedar clar que els tipus pujaran al abril, el Euribor es va disparar fins al 1,92% comprometent la renda disponible de les famílies “hiperendeutades” al elevar el cost de les seues hipoteques. I no s’acaba aquí perquè els experts estan apuntant a un Euribor en torn al 2.5% a finals de 2011 i en torn al 4% per a 2012.

Ens queden les exportacions i el turisme? Doncs amb un Euro a 1,40 dòlars ho tenim més difícil. Però el que sí que ens ajuda el encariment de l’Euro es a obtenir el petroli a millor preu perquè aquesta matèria prima es paga amb dòlars, i així pot ajudar a reduir la inflació.

El que està clar es que ens hem acostumat a mirar a l’ocupació com una mesura de la recuperació econòmica: mentre la gent no tinga feina difícilment incrementarà el consum que ajude a la recuperació econòmica. Per tant esperarem a obtenir les dades d’atur del Febrer a la nostra comarca per saber si la nostra evolució va ben encaminada o s’ha tornat a estancar com alerten les dades a nivell estatal.

EVOLUCIÓ DE L'ATUR COMARCAL AL 2010

Avui toca analitzar les dades anualitzades d’atur al Baix Maestrat.

Al llarg de 2010 l’evolució de l’atur  a la comarca ha tingut un increment de 193 aturats més passant el nombre d’aturats de 7.001 a 7.194.

Les dades divergeixen segons les poblacions analitzades i, evidentment, les poblacions més grans són les que més aturats aporten al conjunt de la comarca.

He analitzat l’increment en nombre d’aturats (193), es a dir un 3% més d’aturats, però també he analitzat el que representa sobre el total de la comarca el increment de cada població i, també, l’increment percentual per a cada població comparat amb el que tenien al gener.

En aquest sentit vull destacar el major increment en nombre d’aturats l’ha donat la ciutat de Peníscola amb 89 aturats més, que representa el 46% de l’increment anual a la comarca, i que representa un increment del 15% sobre la població aturada a Peníscola al Gener de 2010. La segona ciutat en el ranking de increment d’atur comarcal es Benicarló que amb un 2% més d’aturats (35 aturats més) representa el 18% de l’increment comarcal, i Traiguera que amb un 25% més d’aturats (21 aturats més) representa el 11% de l’increment de l’atur comarcal.

En positiu he de destacar Vinaròs que ha tancat l’any amb el mateix nombre d’aturats que el va iniciar (2.464 aturats) és a dir que el seu increment de l’atur es d’un 0%.

Les poblacions que redueixen l’atur durant l’any 2010 són: Sant Jordi amb un aturat menys, Santa Magdalena que en redueix 2, Rossell 7 aturats menys i Càlig amb el rècord de 12 aturats menys.

Vaig rebre un comentari de “Sergi” que m’indicava que a Rossell la sensació d’atur era molt forta. Me sorprèn que en realitat s’estiga reduint atur, però tal com comenta ell, possiblement la proximitat de La Sénia fa que els efectes de l’atur sobre la població veïna influeixquen en la percepció de l’atur a Rossell.

He elaborat el gràfic de l’evolució de l’atur comarcal al llarg de 2010 per a que pugueu vore millor els efectes de l’atur per mesos:

L'HEM PASSADA GROSSA!!

Ja sé que és una mica agosarat dir que ja “l’hem passada” però vull ser positiu i intentar fer un resum que ens anime a tots una mica, posem-nos a la feina.

Sembla que des de l’any 1971 quan el INE va començar a elaborar l’actual sèrie de dades del PIB, ha sigut la primera vegada que hem tingut dos anys seguits de recessió. Queda clar que aquesta ha sigut grossa.

Però anem a deixar-la enrere:

El Fons Monetari Internacional (FMI) en la seua darrera revisió del creixement global augura un creixement del 4,4% per al 2011. Encara que preveu un creixement lent per a les grans economies i riscos de reescalfament per a algunes emergents.

El problema que pareix dibuixar-se en el futur pròxim es la Inflació. Fins ara han estat les matèries primeres les causants de l’increment inflacionista, però no es descarta la responsabilitat de polítiques monetàries expansives com a causants de la inflació creixent. Està clar que per a intentar mitigar els efectes de la crisi s’ha utilitzat una política monetària molt laxa que per dir-ho de manera plana ha injectat diners al mercat, el perill es que una vegada entrem en la senda de creixement la liquiditat disponible faça incrementar els preus. Esperem que els bancs centrals sàpiguen retirar aquesta massa monetària disponible a temps perquè si no passarem d’estar preocupats per la deflació a preocupar-nos per tot el contrari, la inflació, però amb un mateix perill comprometre la recuperació econòmica mundial.

A l’estat espanyol es mostra una lleugera reactivació de l’economia al 2010 que es mantindrà al 2011 gràcies al suport del sector exterior, hem sigut el segon país després d’Alemanya en exportacions. El Govern Espanyol preveu que el PIB tinga un creixement el 2011 de l’1,3%. Però el nostre problema rau en el limitat progrés de la demanda interna que limita el creixement. Aquest avenç tant dèbil de l’economia dificulta el canvi de tendència en la creació d’ocupació que no s’espera que comence a ser positiva fins al segon trimestre de 2011.

Jo penso que si no podem dir que hem acabat amb la recessió, en canvi si que podem avançar que ens trobem en el principi del fi de la crisi i, si fem la feina ben feta, segurament en poc temps podrem parlar en passat de aquesta terrible crisi: “Com la del 2008 no n’havíem passat cap altra” direm tranquil·litzats amb l’increment de les taxes d’ocupació.

Per fí dades positives!

Reprodueixo la nota de premsa de l'INE (cliqueu per ampliar)

Evolució interanual de l'atur comarcal

Possiblement podem fer una interpretació positiva de l'evolució interanual de l'atur comarcal, amb un efecte significatiu sobre el mateix per la nostra exposició al sector turístic: als mesos d'estiu baixa l'atur per a tornar a incrementar al finalitzar el periode estival.
He destacat també l'evolució de les poblacions més representatives en quant a nombre d'aturats sobre el total de la comarca per a vore que la evolució marca la tendència comarcal.
En tot cas vull destacar que el increment de l'atur al llarg de 2010 no ha sigut tant dramatic com el d'altres anys.
Esterm sortint de la crisi?

També he preparat un grafic amb el total d'aturats a la comarca per mesos, així es pot entendre millor aquesta evolució interanual.  Les dades estan aconseguides del SEPE.

Finalment he tornat a fer el calcul estimat de l'atur comarcal en %. Ja sabeu que les dades de població activa per poblacions de la comarca no m'ha estat possible aconseguir-les, però faig una aproximació a la població activa incloent tota la població en la franja d'edat desde els 20 als 65 anys, i amb això obtenim un % d'atur comarcal del 14%. Aquí en teniu el gràfic:

Les poblacions més grans, Vinaròs i Benicarló, es mantenen en lína amb la mitjana de la comarca 14%, però Sant Rafael del Riu i Alcalà de Xivert destaquen per superar la mitjana de la comarca. 

La Societat hiperhipotecada

El tema que vull tractar avui no conté dades econòmiques comarcals, perquè com be sabreu els que heu intentat desglossar aquestes dades a nivell de poblacions o comarques és una informació que en molts casos no està disponible. Es per això que ilustraré els comentaris amb les dades a nivell estatal però la reflexió ens serveix a tots els nivells.

L'economista, escriptora i periodista Loretta Napoleoni relata en el seu llibre La economia Canalla (2008) la situació de "hiperendeutament" de la societat nordamericana:
"Hoy, la Norteamérica de clase media se halla atenazada por la hiperdeuda, un fenómeno que produce unos efectos similares a la hiperinflación. La deuda corroe los ingresos de la misma manera que la inflación reduce el valor de los billetes, forzando a la gente a rebajar su nivel de vida. (...) La clase media norteamericana es víctima de un persistente abaratamiento del mundo. Ha dejado de comprar chuletas y se ha pasado a las hamburguesas; cuando no pueda comprar hamburguesas frescas se pasará a las congeladas, y así, resbalando por la pendiente de la calidad, constantemente persiguiendo el sustituto más barato(...)"

Les dades que aportaré són les de la constitució mensual de hipoteques a l'estat espanyol comparativa en els mesos de setembre. Sé que seria ideal aconseguir les hipoteques constituides tot l'any però com que la darrera dada que tinc es la de setembre de 2010 he comparat aquest mesos per tenir una idea de la evolució. He de destacar que només he tingut en compte les hipoteques de vivendes perquè té un reflexe més directe sobre les economies familiars.

Cadascú que faça la seua pròpia anàlisi. Agrairé els vostres comentaris al respecte que podeu introduir en l'apartat "comentaris" que teniu al final d'aquest text.

Però com ens afecta això a la comarca?

És dificil de demostrar l'efecte de l'hiperendeutament per la manca de dades a nivell comarcal, però vos comentaré un cas del que tots en coneixereu un de similar entre les vostres amistats o coneguts:

Una parella amb dos fills, dos sous i una vivenda de dos habitacions en propietat adquirida amb hipoteca a 30 anys en una data indeterminada però posem per cas que ha sigut en 2006. El valor de la vivenda segons taxació en la data d'adquisició va ser de 150.000€, l'adquisició es va realitzar per 150.000€ finançats totalment amb hipoteca (oblidem per aquest cas les despeses notarials, impostos, els mobles i el cotxe). la parella ha millorat els seus sous i la casa se li queda menuda. No tenen por de la crisi i fins i tot tenen expectatives de millorar en la feina pel que, com que la vivenda se'ls queda menuda (els xiquets es fan grans i reclamen un espai individual propi) es decideixen a comprar-se un altra vivenda de mínim tres habitacions.
Per sort és un bon moment i veuen vivendes al mateix barri, noves, de tres habitacions per 120.000€, el moment no pot ser millor.

Evidentment no tenen estalvis degut a el cost de la hipoteca que estan fent front i a altres despeses incorregudes (viatges, ortodoncia dels fills etc... algunes amb financiació aliena) llavors valoren la possibilitat de vendre la seua vivenda actual: Els queda una hipoteca de 130.000€ per amortitzar i el valor de vivendes similars noves al seu barri es de 90.000€ tenint sort de vendr-la perquè a la promoció del costat de casa seua encara no hi ha res venut.

El banc del promotor els farà la hipoteca perquè te ganes de treures la hipoteca de la promoció però només pel 80% del valor de la vivenda, això vol dir que han de tenir 24.000€ més les despeses. A més han d'aconseguir vendre la seua vivenda anterior que si la posen a la venda pel valor actual de mercat (90.000€) necessitaran 40.000€ per a poder cancelar la hipoteca actual, el que significa que si volen canviar de vivenda han de disposar de 64.000€ com a mínim.

La pregunta que us faig és: Quan de temps continuaran amb la vivenda actual? Es passaran a les hamburgueses congelades per tal d'estalviar i reduir la hipoteca actual fins a nivells per baix del seu preu actual de mercat i poder accedir a una vivenda més gran? Serà quan es supere aquest desfassament entre endeutament hipotecari i valor real de la vivenda que començarem a sortir de la crisi?

L'atur i la crisi

Aquest gràfic mostra l'evolució de les dades d'atur desde l'any 2006 fins a novembre de 2010 a la comarca del Baix maestrat. M'ajuda a constatar el fet que la crisi en realitat a la nostra comarca va començar a principis de 2007.
Per la meua feina vaig tenir ocasió de coneixer diversos concursos de creditors a principis de 2007 (principalment del sector de la construcció) i vaig poder coneixer com van afectar negativament a tots els professionals que treballaven per a aquelles empreses.
Aquesta situació per a mí va ser la constatació de que la crisi era un fet, encara que oficialment vam entrar en crisi a l'agost de 2008.
En tot cas haurem de actualitzar-lo amb les dades de desembre per vore si l'increment de l'atur s'ha frenat i per tant podem dir que estem iniciant la recuperació. Si observem el gràfic podriem dir que pareix que l'increment de l'atur s'ha frenat, encara que no s'està reduint.

Com incrementar els ingresos de l'Estat?

Fa uns dies vam estar comentant en la tertulia d'un animat sopar situacions i circumstàncies de l'actual cojuntura econòmica, i com sempre pareix que la Banca és la culpable de tot, l'atur el més greu problema al que es sotmet Espanya i els pobres ciutadants sangrats a impostos i sense rebre les ajudes que es mereixen...

Algú va decidir explicar el següent cas real:

Es tracta d'un matrimoni amb dos fills, els dos treballen el marit al sector del Moble i ella al sector de la construcció. Fins aquí tot bé, però per culpa de la crisi ella es queda a l'atur. Clar quins són els ingresos mínims per a concedir l'ajut de 400€ un cop acabat l'atur? Dons aquí neix el problema ja que el marit cobra 900€ oficials (les quantitats de sous van ser suposades ja que no es coneixien, però segur que són bastant aproximades a la realitat) però a més cobra un sobre en negre de 600€. Això provoca, per una part, que per 600€ l'empresa i treballador s'estalvien els impostos corresponents a la seguretat social, a més el treballador s'estalvia la part impositiva del IRPF per ingressar menys. Per un altra part com que els ingresos familiars s'han reduit als 900€ oficials (encara que cobra una part en negre l'estat no ho sap) per tant li correspon cobrar l'ajut familiar previst de 400€, es clar tenen dos fills.

Aleshores en aquest cas l'estat deixa d'ingressar per la part de diner negre que no tributa, la seguretat social no recapta la part d'impostos d'aquest salari, i a més com que legalment no cobra més que 900€ els correspon un ajut familiar que ha de costejar la seguretat social (es a dir la resta de contribuents que no cobren negre).

Per tant la conclusió va ser clara, s'ha de perseguir l'evasió fiscal, el diner negre, perquè si aconseguim que l'empresa pague en oficial els 600€ que hem comentat, es cobraran més impostos, recaudarà la seguretat social i a més s'evitarà donar l'ajut familiar ja que els ingresos oficials seran de 1500€ i no de 900€ com fins ara estan tenit. Es dir que es recaptarà més i es pagarà menys. I la resta de contribuents haurien de pagar menys ja que els ingresos de l'estat incrementarien sense incrementar impostos.

Be, per primera vegad no tota la culpa es de la Banca.

El cas Alcalà

En resposta al comentàri anònim que solicita informació sobre si l'atur a Alcalà és degut a la mala temporada turística, aportaré les dades de Agost 2009 i Agost 2010 per sectors, així podeu comparar quin és el sector que més atur ha incrementat. En el cas d'Alcalà veieu clar que és el sector serveis, per tant probablement el turisme.

COMPARATIVA ATUR AGOST 2009 AMB AGOST 2010 AL BAIX MAESTRAT

Per fí tornem, després d'unes merescudes vacances estiuenques pareix que reemprendrem aquesta àrdua i ingrata busqueda de dades econòmiques a la comarca del Baix maestrat. Avui vos presento la comparativa entre les dades d'atur a l'agost del 2009 i els aturats a l'agost del 2010. Tornem a vore com Vinaròs i Benicarló continuen destruint ocupació.
Si agafem les dades de població activa que vam preparar per al més de maig observem que els municipis que més atur provoquen respecte a l'any anterior tenen el següents percentatges d'atur:
VINARÒS 13,57%
BENICARLO 12,49%
ALCALÀ DE XIVERT 12,11%
PENISCOLA 7,41%

Tots molt lluny de les dades d'atur de la comunitat Valenciana que està en torn al 24%.

Aquí teniu les dades

Dades d'atur díficils d'entendre

No soc capaç d'entendre les dades d'atur europees, m'explico: No veig del tot sostenible que mentre a Espanya existeix una taxa d'atur del 20.1% similar a Letonia o Estonia, Austria la te del 3.9%, Holanda del 4.4% i Luxemburg del 5.3%. Alemanya ha reduit l'atur del 7.7% al 7% al llarg del darrer any i França augmenta del 9.5% al 10% com Italia que passa del 7.8% al 8.5%.

Com es possible tanta variació de taxes d'ocupació? On són els 4.645.500 aturats espanyols? Perquè no emigren a Austria en busca de feina? On és la mobilitat laboral? Serà l'exit de "la Roja" que evita que els aturats es manifesten pels carrers o serà l'economia sumergida i les ajudes familiars i altres pensions en concepte d'atur?

Es beneficien les empreses de la gran quantitat d'aturats amb reduccions de costos laborals o no troben treballadors suficientment qualificats per a les feines oferides?. Tenen coneixements informàtics tots els nostres estudiants en acabar l'educació obligatòria? idiomes? Perquè no hi ha una assignatura d'informatica obligatòria com la religió, ciutadania o gimnàstica?

La solució del atur no és fàcil però per a mí només hi ha un camí, lent i costós, però només existeix una via basada en tres principis fonamentals: Formació, Formació i Formació.

La tecnología d'un país només incrementarà si els seus ciutadans tenen coneixements suficients i mitjans per a desenvoluparla, en les empreses només podem incrementar la productivitat amb tecnologia, ben gestionada per treballadors el que implica que han de tenir coneixements suficients per a utilitzar-la i implementar-la, i per a tot això només hi ha un camí: FORMACIÓ, FORMACIÓ I FORMACIÓ.

VARIACIÓ DE L'ATUR REGISTRAT A LA COMARCA DEL BAIX MAESTRAT ENTRE MAIG 2009 I MAIG 2010, POBLACIÓ PER MUNICIPIS I TAXA D'ATUR.

Aquest gràfic que he preparat avui intenta comparar l'atur registrat a ala comarca del Baix Maestrat entre el Maig de 2010 i el Maig de 2009, perquè es clar que en període estival a la nostra comarca es fàcil reduir l'atur de manera cojuntural. La visió que ens dóna aquest nou gràfic no deixa de ser decebedora, el increment de l'atur al Maig de 2010 respecte al Maig de 2009 es d'un 20% en termes relatius. Es a dir que tenim 1.168 persones més a l'atur que l'any anterior a la comarca del Baix Maestrat.

Davant la impossibilitat de trobar dades de població activa per municipis i d'aconseguir la taxa d'atur he substituït el càlcul de població activa per la població entre 20 i 65 anys de manera que podem tenir una dada aproximada de l'atur a la comarca. Hem de tenir en compte que deixem de banda la població de 18 i 19 anys que busquen feina i afegim en totes les franges d'edat la població que no busca feina (bàsicament les dones que s'encarreguen de la seua casa i no busquen feina). Amb tot això el càlcul de taxa d'atur (aproximada) a la comarca del Baix Maestrat és del 13% substancialment inferior que el 20,05% de l'estat Espanyol.

Aquestes dades ens haurien de fer reflexionar enormement sobre si el que convé es prendre mesures per a incrementar el nombre d'empreses i així reduir l'atur o preocupar-nos per estudiar la manera de donar ajuts a les nostres empreses per augmentar la seua productivitat, capacitat exportadora, solvència i en definitiva competitivitat per a que sobrevisquen a aquesta crisi i tinguen les ferramentes i estructura necessàries per a un cop superada la mateixa ser el motor del creixement de la nostra comarca a l'hora que demanden treballadors per a les seues produccions.

Però el motor de la competitivitat ha d'estar en la formació dels nostres fills, no podem esperar que les nostres empreses s'informatitzen o exporten i que per a aconseguir-ho hagem de portar treballadors de altres contrades. Les nostres escoles han de ser la font de la formació en Idiomes (Anglès però perquè no Xinès), han de ser capaces de dotar als seus alumnes dels coneixements informàtics bàsics per a que en arribar al mercat laboral puguen adaptar-se als sistemes vigents sense dificultat ( és fonamental que qualsevol persona que busque feina al sector del moble siga capaç d'entendre els sistemes informàtics per a gestionar un taladro punt a punt perquè això facilitarà l'utilització d'aquesta eina i millorarà les competències dels nostres conciutadans).

VARIACIÓ DE L'ATUR MENSUAL: GUANYA BENICARLÓ

La població del maestrat que més aturats ha reduit al llarg del més de Maig ha estat Benicarló:68 aturats menys. L'exit el tenim en els serveis i en la indústria. Continua fallant agricultura. El segueix Alcalà de Xivert amb 53 aturats menys. Vinaròs queda endarrerida amb 6 aturats menys.